La llegenda de la naveta des Tudons

La llegenda de la naveta des Tudons
 En els temps en què la terra estava habitada per gegants, quatre d'ells habitaven a Menorca: al llevant illenc un majestuós i envellit patriarca, pare d'una bella jove, ia ponent dos germans.
 Captivats tots dos per la bella noia, van decidir demanar la seva mà. Com fos que no se li ocorria al seu senyor pare a qui d'ells concedir, va determinar deixar a les seves habilitats aquesta decisió: els dos haurien de construir amb les seves mans una obra monumental, el primer que aconseguís acabar tal gesta, obtindria la tan anhelada recompensa. Un d'ells, idealista ell, va cavil · lar llargament i va donar amb alguna cosa veritablement especial: un vaixell de pedra, enmig dels camps, que cap existia en aquells dies, i que seria llit nupcial. El segon, més realista, va pensar en alguna cosa amb sentit més pràctic: excavar un profund i ampli pou a la àrida roca per així aconseguir abundant i fresca aigua per a la seva futura esposa, i de pas alleujar una mica la sequera regnant a la zona on residia.
 Van començar tots dos alhora ...
 Cada vegada que el constructor naval, amb una enorme pedra sota el braç, tornava a la seva obra, donava una mica de volta, dissimuladament, per observar els avenços del seu germà i contrincant; tirava una mirada cap al fons constatant amb alegria la llunyania de la seva destinació, en veure'l suat i exhaust, cavant i cavant.
 Així seguien les coses: el vaixell s'alçava lentament, el pou s'enfonsava inexorablement. Transcorregut un cert temps, el navilier només mancava una pedra per completar la seva obra. Amb aquesta roca sota el braç venia, i la llum de la victòria refulgia ja en els seus ulls. Al seu cap s'assentava decididament l'alegria de tan proper enllaç. Convençut del seu triomf i per celebrar-encara més, va decidir donar una última volta pel forat del pou i riure burleta del seu germà. No obstant això, en estar tan sols a prop d'aquest, de les profunditats va sorgir una veu clara, alegre i victoriosa: AIGUA! Va saber que havia perdut. El somni matrimonial bruscament arrabassat, i alienat per la decepció, la gelosia, la ira i l'odi, va llançar la pedra que portava per l'obertura del recent acabat pou, aixafant al seu germà, en aquell moment figura dansaire, exultant de goig. En adonar-se el navilier del seu abús, i desesperat per tan infame acte comès, va córrer cap a la costa, llançant-se a les tenebroses aigües des del penya-segat.
 La noia va morir de pena després del horrible fi dels seus pretendents. Ningú va quedar amb vida per perpetuar l'espècie dels gegants a Menorca.
 Per això, si avui en dia se'ls pregunta a les àvies de l'illa, moltes us indicaran manera clara i concisa que la pedra que falta en el frontis de la naveta es troba al fons d'Es Pou d'ets Enamorats, situat a l'altre costat de l'actual carretera.