ETAPES DE LA HISTÒRIA:

                                         
 Les dates que va imposar el positivisme són inapropiades, segons la definició d'història, perquè per a un canvi usuari se han de canviar tots els aspectes de la vida històrica en tots o gairebé en tots els països,. Han de ser predominants aquests can-vis en els sectors socials i països que marquen la pauta en cada etapa.
1.- Prehistòria és, segons la definició clàssica, el període de temps transcorregut des de l'aparició dels primers homínids, antecessors de l'Homo sapiens sapiens, fins a la invenció de l'escriptura, fa més de 5000 anys (aproximadament en l'any 3300 a. C.) . Però segons altres autors s'acabaria amb l'aparició de les societats complexes que van donar lloc a les primeres civilitzacions i Estats.
És important assenyalar que segons les noves interpretacions de la ciència històrica, la prehistòria és un terme sense real significança en el sentit que va ser entès per ge-neracions. Si es considera a la Història, prenent la definició de Marc Bloch, com el «esdevenir humà en el temps», tot és Història existint l'ésser humà, i la Prehistòria podria, forçadament, només entendre com l'estudi de la vida dels éssers abans de l'aparició del primer homínid a la terra. Des del punt de vista cronològic, els seus límits estan lluny de ser clars, doncs ni l'aparició de l'ésser humà ni la invenció de l'escriptura tenen lloc al mateix temps en totes les zones del planeta.
D'altra banda, hi ha qui defensen una definició d'aquesta fase o, almenys, la seva separació de la Història Antiga, en virtut de criteris econòmics i socials en lloc de cronològics, doncs aquests són més particularizadores (és a dir, més ideográficos) i aquells , més generalitzadors i per tant, més susceptibles de proporcionar una visió científica.
En aquest sentit, la fi de la Prehistòria i l'inici de la Història el marcaria una estruc-turació creixent de la societat que provocaria una modificació substancial de l'hà-bitat, la seva aglomeració en ciutats, una socialització avançada, la seva jerarquit-zació, l'aparició d'estructures administratives, de la moneda i l'increment dels inter-canvis comercials de llarga distància. Així, no seria molt correcte estudiar dins l'àm-bit de la Prehistòria societats de caràcter totalment urbà com els inques, maies o me-xicas a Amèrica, els ghana o Zimbabue a l'Àfrica i els khmer al sud-est asiàtic, les quals només són identificades amb aquest període per l'absència de textos escrits que se'n tenemos.

2.- L'edat antiga és una època històrica que coincideix amb el sorgiment i desen-volupament de les Primeres Civilitzacions (Egipte, Grècia, Roma, etc), també co-negudes com Civilitzacions Antigues. D'acord amb la historiografia, l'inici d'aquest període està marcada per l'aparició de l'escriptura (al voltant de l'any 4000 a.c.), que representa també la fi de la Prehistòria. D'acord amb aquest sistema de periodització històrica l'edat antiga s'estén el sorgiment de l'escriptura, fins a la Caiguda o en-sorrament del Imperi Romà d'Occident, per les invasions bàrbares del segle V. Hauria tingut una durada de 5500 anys aquest període historico.hasta 476, caiguda de l'Imperi Romà d'Occident.
3.- L'edat mitjana comprèn uns 1000 anys, els que van des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, en el 476, fins al descobriment d'Amèrica, el 1492. Alguns histo-riadors també xifren la fi de l'edat mitjana l'any 1453, en què diversos fets transcen-dentals van succeir: la invenció de la impremta, la fi de la guerra dels 100 anys i la caiguda de l'Imperi Romà d'Orient (Bizanci).
4.- L'Edat Moderna és el tercer dels períodes històrics en què es divideix tradicio-nalment a Occident la Història Universal, des Cristóbal Celarius. En aquesta pers-pectiva, l'Edat Moderna seria el període en què triomfen els valors de la modernitat (el progrés, la comunicació, la raó) enfront del període anterior, l'Edat Mitjana, que el tòpic identifica amb una Edat Fosca o parèntesi d'endarreriment, aïllament i obs-curantisme. L'esperit de l'edat moderna buscaria el seu referent en un passat ante-rior, l'edat antiga identificada com Època Clàssica.
El pas del temps ha anat allunyant de tal manera aquesta època de la present que sol afegir-se una quarta edat, l'edat contemporània, que encara que no només no s'apar-ti, sinó que intensifica extraordinàriament la tendència a la modernització, ho fa amb característiques sensiblement diferents , fonamentalment perquè significa el moment de triomf i desenvolupament espectacular de les forces econòmiques i so-cials que durant l'Edat Moderna s'anaven gestant lentament: el capitalisme i la bur-gesia, i les entitats polítiques que ho fan de forma paral · lela: la nació i l'Estat.
En l'Edat Moderna es van integrar els dos mons humans que havien romàs aïllats des de la Prehistòria: el Nou Món (Amèrica) i el Vell Món (Euràsia i Àfrica). Quan es descobreixi el continent australià es parlarà de Novísimo Mundo.hasta 1789, co-mençament de la Revolució Francesa.
5.- Edat Contemporània és el nom amb què es designa el període històric comprès entre la Revolució francesa i la actualitat. Comprèn un total de 223 anys, entre 1789 i el present. La humanitat va experimentar una transició demogràfica, conclosa per a les societats més avançades (l'anomenat primer món) i encara en curs per a la ma-jor part (els països subdesenvolupats i els països recentment industrialitzats), que ha portat el seu creixement més enllà dels límits que li imposava històricament la natu-ralesa, aconseguint la generalització del consum de tot tipus de productes, serveis i recursos naturals que han elevat per a una gran part dels éssers humans el seu nivell de vida d'una forma abans insospitada, però que han aguditzat les desigualtats so-cials i espacials i deixen plantejades per al futur pròxim greus incerteses medioam-bientales.

L'any 123 a.C. comença la dominació romana a Menorca, coincidint amb la conquesta de les illes per part de Cecilio Metelo amb la finali-tat d'assegurar el tràfic marítim entre la metròpoli  i la Península I-bèrica, rebent per això el cognomen triomfal de "Balearicus". Els ro-mans van donar a l'illa el nom de "Balearis Minor" que en llatí vul-gar es va transformar en "Minorica". I  va ser precisament en aquest moment quan Maó, anomenada Portus Magonis pels romans, va a-conseguir l'estatus de  municipi.
Mallorca i Menorca van passar a formar part de la província Tarra-conense i, amb la reforma de l'emperador Dioclecià, de la Cartagi-nense.
L'any 400 les Illes Balears van constituir una província pròpia i Jam-nona (Ciutadella) es va constituir en municipi i seu del primer Bisbat cristià.

Roma portaria a Menorca l'assossec i la pau tan necessaris després dels infortunis passats, i avançaria la seva agricultura amb els nous estris de conreu, amb la importació de bestiars i amb l'obertura de camins i carreteres. D'entre els llegats més impor-tants de la roma-nització destaquen el llatí, que va evolucionar cap a les llengües ro-màniques (català, castellà, gallec, ita-lià, francès) i el dret romà, que ha estat la base de l'actual legis-lació jurídica.
Com restes importants de la dominació romana cal esmentar la for-talesa construïda en el cim de la muntanya de Santa Àgueda, el cam-pament excavat en el cap de Cavalleria, les inscripcions llatines de l'a-nomenada Cova de Jurat, a Cales Coves. D'aquesta època daten les basíliques paleocristianes de Son Bou, Fornás de Torrelló, Cap de Fornells i de l'Illa del Rei.

El procés de romanització dels menorquins es va desenvolupar des dels nuclis urbans situats al costat dels principals ports de l'illa. A l'interior dels poblats talaiòtics seguir en vigència sense experimentar canvis substancials del seu règim de vida. Ho con-firmen les nombro-ses troballes de ceràmica i monedes romans que s'hi han fet.
El "Portus Magonis" en canvi es transforma en un centre de gran interès per al comerç i la seva ciutat Magona adquireix el rang de "Municipium Flavianum Magontanum" i entre els seus habitants fi-gura una classe aristocràtica formada sens dubte de rics comerciants, com pot veure a través de la carta del bisbe Sever i dels monuments e-pigràfics que han aparegut dins d'aquesta àrea urbana.
Jamnona era la població romana corresponent a l'actual Ciutadella, que tenia pel que sembla un caràcter molt més agrícola que comer-cial. D'ella donen referència els geògrafs romans i sobretot la carta de Sever, havent-se trobat a més en el seu recinte i als voltants una ins-cripció funerària i restes de mosaics pavimentals.

Sanicera ve citada per Plini com un altre nucli urbà de Menorca; estava situada al nord de l'illa al costat del port natural que ha conservat d'aquella població el seu actual topònim de "Sanitja". Queden restes d'edificis i sepultures, així com bastants vestigis d'un camí romà que arrenca a prop d'Alaior i arriba al costat d'aquest port.
La xarxa d'aquests camins militars romans a Menorca presen-tava un notable desenvolupament i subsisteixen encara d'ells bastants trams en bon estat de conservació. Una via principal, de la qual han aparegut algunes pedres del temps de Trajà, anava d'un extrem a un altre de l'illa unint les seves dues principals ciutats. D'ella arrencaven els ramals que es dirigien a Sanicera, a la muntanya de Santa Àgueda, a Son Bou, a Cales Coves i Cala de Sant Esteve, llocs aquests precisament notats com a centres d'a-tracció humana des de temps remots.

Tiberi en Mag

Mag (Maó actual) juntament amb Iamo i amb Sanisera eren els nuclis més poblats de l'illa de Menorca durant el període romà. Els tres estaven situats en els principals ancoratges de l'illa, Mag és considerat el millor port de les Balears i Pitiüses, per això la gran importància d'aquesta ciutat com a punt estratègic ja vist pels cartaginesos que la bategen com Magona. Es desconeix en-cara si la seva primera fundació va ser per fenicis, púnics o ta-laiòtics, les primeres estructures pre-romanes trobades són dels segles III a II a.C. La ciutat es troba en un petit promontori situat a prop del port, les restes arqueològiques trobades a diverses ex-cavacions han donat peu a pensar "que en època republicana la ciutat seria un recinte fortificat de petita grandària amb una planta ortogonal i cases de parets rectes", i, Mela ja parla d'un castellum. Cap al canvi d'Era la ciutat va haver de anar guanyant en entitat i població, és en aquest moment quan és realitzat el bronze de Tiberi i proven que el procés de romanització de l'illa ja estava en fase avançada.
En 1759 Durant els treballs de demolició del "raval" de Maó rea-litzats pel marquès de Lannion durant el seu govern de Menorca es va trobar aquest bust de l'emperador Tiberi, va ser comprat als hereus del marquès i el 1762 va ser donat a la Biblioteca Reial. Avui dia es troba a la Bibliothèque Nationale de France.
Es tracta de l'únic retrat imperial en bronze trobat a les Balears i un dels millors retrats de l'emperador trobats a Hispània.

La seva obra més important va ser obrir camins que comunica-ven les poblacions de l'illa.

Vestigis arqueològics

Entre els vestigis romans trobats a Menorca figuren diverses estatuetes, gran quantitat de monedes, moltes d'elles formen part de col · leccions estrangeres, sobretot angleses, i un bust en bronze de Tiberi que es troba a la Biblioteca Na-cional de París, peça molt destacada que va ser descoberta a Maó en temps de la dominació francesa (1756-1763). En Cales Coves apareixen 22 inscripcions romanes molt difícils de llegir que semblen datar de finals del s. II o principis del II d.C. i probablement són de caràcter ritual relatives a unes festes esta-cionals de Primavera.

De l'època de la colonització romana és el mosaic trobat a la illa del rei, al port de Maó. També s'han trobat estatuetes de bronze, objectes d'adorn, inscripcions i abundant ceràmica. Excel · lents mostres de tot això s'exhibeixen al Museu de Menorca, situat a Maó.

La Cova d’en Xoroi

El que dóna a aquest lloc un caràcter històric és la llegenda amb què es relaciona. En aquesta cova natural, no s'han trobat restes de vida prehistòrica, però sí que s'ha construït una llegenda basada en els temps en què Menorca va ser colonitzada pels àrabs. La llegenda explica que el "moro Xoroi" va raptar una jove d'Alaior, i hi va portar a la cova. Durant una nevada, les seves petjades a la neu van permetre seguir el seu rastre, i un grup d'homes van entrar a la cova. Van trobar, segons la llegenda, que en Xoroi i la jove havia tingut tres fills. Al veure acorralats, en Xoroi i el seu fill gran van anar a saltar pel penya-segat, i la dona i la resta dels seus fills, van ser conduïts al poble d'Alaior, on es diu que encara queden descendents.
La Cova d'en Xoroi és un gran ciutats d'Europa, ja que està localitzada en un lloc molt especial, a la caiguda recta d'un penya-segat sobre l'aigua, a la costa sud de l'illa. Té uns grans finestrals naturals, obertures de pedra que permeten veure una gran porció de l'horitzó sobre la Mediterrània, i en dies clars, l'illa de Mallorca.

     

La llegenda de la naveta des Tudons

La llegenda de la naveta des Tudons
 En els temps en què la terra estava habitada per gegants, quatre d'ells habitaven a Menorca: al llevant illenc un majestuós i envellit patriarca, pare d'una bella jove, ia ponent dos germans.
 Captivats tots dos per la bella noia, van decidir demanar la seva mà. Com fos que no se li ocorria al seu senyor pare a qui d'ells concedir, va determinar deixar a les seves habilitats aquesta decisió: els dos haurien de construir amb les seves mans una obra monumental, el primer que aconseguís acabar tal gesta, obtindria la tan anhelada recompensa. Un d'ells, idealista ell, va cavil · lar llargament i va donar amb alguna cosa veritablement especial: un vaixell de pedra, enmig dels camps, que cap existia en aquells dies, i que seria llit nupcial. El segon, més realista, va pensar en alguna cosa amb sentit més pràctic: excavar un profund i ampli pou a la àrida roca per així aconseguir abundant i fresca aigua per a la seva futura esposa, i de pas alleujar una mica la sequera regnant a la zona on residia.
 Van començar tots dos alhora ...
 Cada vegada que el constructor naval, amb una enorme pedra sota el braç, tornava a la seva obra, donava una mica de volta, dissimuladament, per observar els avenços del seu germà i contrincant; tirava una mirada cap al fons constatant amb alegria la llunyania de la seva destinació, en veure'l suat i exhaust, cavant i cavant.
 Així seguien les coses: el vaixell s'alçava lentament, el pou s'enfonsava inexorablement. Transcorregut un cert temps, el navilier només mancava una pedra per completar la seva obra. Amb aquesta roca sota el braç venia, i la llum de la victòria refulgia ja en els seus ulls. Al seu cap s'assentava decididament l'alegria de tan proper enllaç. Convençut del seu triomf i per celebrar-encara més, va decidir donar una última volta pel forat del pou i riure burleta del seu germà. No obstant això, en estar tan sols a prop d'aquest, de les profunditats va sorgir una veu clara, alegre i victoriosa: AIGUA! Va saber que havia perdut. El somni matrimonial bruscament arrabassat, i alienat per la decepció, la gelosia, la ira i l'odi, va llançar la pedra que portava per l'obertura del recent acabat pou, aixafant al seu germà, en aquell moment figura dansaire, exultant de goig. En adonar-se el navilier del seu abús, i desesperat per tan infame acte comès, va córrer cap a la costa, llançant-se a les tenebroses aigües des del penya-segat.
 La noia va morir de pena després del horrible fi dels seus pretendents. Ningú va quedar amb vida per perpetuar l'espècie dels gegants a Menorca.
 Per això, si avui en dia se'ls pregunta a les àvies de l'illa, moltes us indicaran manera clara i concisa que la pedra que falta en el frontis de la naveta es troba al fons d'Es Pou d'ets Enamorats, situat a l'altre costat de l'actual carretera.

LA NÚVIA DE ALGENDAR

Algendar celebrava les noces de l'heredero.y sempre tan rumboso, aquest dia va fer anar l'olla gran dins de la petita: no només pel bon nom d'Algendar i de l'hereu, sinó perquè la núvia era la jove més bella de Menorca.
Seria xerrameca de la gent, però es comptava que es va enamorar perdudament d'ella un jove moro, captiu a Menorca, de família noble, que en arribar-el rescat, va tornar a la seva terra, deixant aquí sense rescatar el seu cor.
Estaven a mig banquet quan va entrar a la sala una vella mendicanta, que tenia fama de bruixa i d'anar sempre despentinada, va rodar la taula del convit cantant:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;
avui menja pollastre i gallines,
demà menjarà sardines
a la vora del mar.

Tots van aplaudir: l'hereu li va oferir vi.

- Beveu vosaltres, beveu! ara que esteu - va dir la bruixa, mentre s'anava cantant:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;
avui menja pollastre i gallines,
demà menjarà sardines
a la vora del mar.

Als motius de beure, que en noces mai falten, es va ajuntar el pas de la bruixa: els convidats bevien, i com més bevien més bulla ... i més set.
Ja la major part d'ells estaven més per seure que per beure quan, de cop, es van trobar envaïts i trepitjats per un munt de moros que, obedients a la seva jove patró, es van dur a la núvia, sense mostrar ella que li sabés mal. La van portar a la nau, on el dia següent, va menjar sardines ...;i trobant-prop de la costa de Barbaria, enmig d'un temporal desfet, van fer naufragi i es van perdre tots.
Tots, i la núvia també.
Perquè, salvada per un pescador moro, van començar la seva captivitat, deu vegades pitjor que una bona mort.
Van passar anys i anys, i un dia la núvia va tenir art i traça de fugir de la captivitat i dels moros. I la nau que la tornava naufragar volent refugiar a Cala Galdana.
La núvia es va salvar, i fent-se terra endins, va arribar a un casal de pagès, demanant socors. I va saber que aquest casal era Algendar.
Se li va girar el judici i des d'aquest moment no va fer més que anar de lloc en lloc, com una bruixa, cantant el seu comès per demanar almoina:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;

Francesc Andreu Femenias

1860-1929

Abans de la lluita entre la Unió Soviètica i els Estats Units per la conquesta de l'es-pai Francesc Andreu Femenías va ser el pioner de la cursa elèctrica a Balears. Un recorregut que va iniciar en solitari però en el que aviat van brollar enemics.
Havia nascut el 1860 sent apicultor abans de dedicar-se a l'electricitat. Lliurat per complet a la cria d'abelles, va recórrer mig món per conèixer la nova tradició de panals mòbils. Però a l'arribar a Estats Units, l'apicultura es va quedar curta per tot el que aquell nou país li oferia. Pel que va anar absorbint totes aquelles innovacions que es va portar a la seva tornada a Menorca: la telefonia, l'electrici-tat i l'automoció.

Andreu Femenías va ser promotor i director de la SA d'Automòbils de Menorca que va introduir l'automòbil de vapor i va participar en la implantació del telèfon a l'illa. I el 1892 va arribar el que seria el seu major èxit: la creació d'Elèctrica Maonesa, la primera fàbrica d'electricitat de Balears.
Vuit mesos van durar els assajos d'aquella nova empresa nascuda amb un capital de 100.000 pessetes. Màquines i calderes de vapor i una dinamo van donar vida a la nova fàbrica.
A Maó el Carrer Nou s'omplia de gent per contemplar l'aparador il · luminat de Pere Papelcudi i la seva peixera plena d'aigua. El 6 de setembre després d'un repic general de campanes la central es va posar oficialment en funcionament i quatre dies després naixia la Societat General d'Enllumenat dedicada a la il · luminació elèctrica amb motors de gas.

La novetat de l'electricitat (per arribar a Mallorca i Eivissa trigaria gairebé una dècada) amb el seu suministre de moment tan sols nocturn, va fer que el gas guanyés adeptes, començant llavors la guerra entre els partidaris del gas i els de l'electricitat. La batalla va arribar a la premsa, a la publicitat i a les institucions, pel que Maó va dividir l'enllumenat públic entre ambdós subministraments.
La competència de preus va estar a punt de provocar la ruïna. Malgrat el major suport del gas, la creixent industrialització que va arribar amb el segle XX va tornar la truita a favor del elèctric. Va créixer el nombre d'abonats, van aparèixer les bombetes de filament metàl · lic i es va iniciar el servei diürn excepte els diu-menges i festius. La fàbrica crearia, fins i tot, el seu propi laboratori per a la comprovació de comptadors.

 Interior  de la fàbrica maonesa
Superada la primera trava competitiva, l'angoixa es va apoderar d'Andreu el 1911 amb el naixement d'una segona central elèctrica a Maó amb els seus importants a-vanços tècnics com el transport d'electricitat a distància (prèvia transformació en alta tensió), durant poc més d'una dècada quan la nova societat va desaparèixer i va llogar les seves instal · lacions a Elèctrica Maonesa que va recuperar el monopo-li.

La Primera Guerra Mundial va suposar l'augment de preu dels combustibles i els materials i això va portar també a la pujada de les tarifes elèctriques. El 1929 Francesc Andreu Femenías moria mentre la central passava per un dels seus mi-llors moments. L'illa es va interconnectar gràcies a línies submarines d'alta tensió i l'empresa oferia tot un seguit de serveis des del lloguer de motors, a la fabricació de neveres i la reparació d'electrodomèstics.

Els fills d'Andreu van seguir al capdavant de la central fins que la Guerra Civil va suposar un nou revés. Menorca va quedar del costat republicà fins a l'ocupació dels nacionals el 1939 moment en que l'Ajuntament de Maó va confiscar les fàbri-ques de gas i electricitat de la ciutat.

El Consell d'Administració va recuperar el control de l'empresa però la fàbrica va heretar les dificultats de la guerra: la xarxa elèctrica estava destrossada, la central havia quedat danyada després d'un bombardeig, la falta de combustible i la su-pressió de trams a causa del èxode de la població . Les restriccions en el subminis-trament i el pèssim servei van provocar la caiguda de les tarifes que no permetien ni cobrir despeses.
Elèctrica Mahonesa va aconseguir desbancar tots els seus rivals i la fi seguir existint. Amb Francesc Andreu Jr. com a director van començar els contactes amb l'INI que van acabar el 1956 amb la venda de tots els actius a Gesa. Continuant l'evolució avui dia.
 Tot i la importància que el procés de la industrialització que va tenir lloc a Me-norca, es conserven molt pocs exemples d'antics edificis industrials, destacant l'antic edifici de l'Elèctrica Maonesa, la central elèctrica més antiga de les Balears, construïda a Maó el 1892 .

Lluís XV de França

El nom de la població es va posar en honor del rei Lluís XV de França, que regnava a l'època de la seva historia.

Durant la seva breu dominació francesa de l'illa de Menorca, de 1756 a 1763, el comte de Lannion, governador de Menorca, va ordenar la construcció de la petita població de Sant Lluís, per a agrupar la població dispersa dels llogarrets d'aquesta zona, tal com havien demanat els habitants de la zona. Això es va començar a fer en octubre de 1762 i entorn a una esglèsia, l'esglèsia de Sant Lluís, iniciada el 1761 i dedicada al rei de França Lluís IX. L'intendent Antoine de Causan dibuixà el planòl del futur poble, amb un traçat ortogonal propi de la época a França, i incloent ja els noms dels carrers, que encara es conserven. Els francesos no pogueren veure conclüida la seva obra per que en 1763 tingueren que entregar l'illa als britànics, en virtut del Tractat de París.^[2]

Desde la seva creació fins el 7 de juny de 1904, Sant Lluís va romandre sota l'administració de Maó, a excepció dels tres periodes constitucionals en el segle XIX. Aquest dia, sota el domini del rei espanyol Alfons XIII, la Diputació Provincial acordà separar el poble de Sant Lluís i els seus caserius del municipi de la capital. Dos mesos després es va construir l'ajuntament de Sant Lluís i Pedro Tudurí va ser escollit el primer alcalde del nou municipi.^[2]

Envoltant la població, encara es troben alguns dels antics llogarrets, avui convertits en zona residencial, que mantenen la seva singularitat arquitectònica.^[2]

Doctor Orfila

.Mateu Orfila (Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger) (1787-1853). Científic menorquí, anomenat el pare de la toxicologia. Va néixer a Maó el 24 d'abril de 1787, en el si d'una família de comerciants d'origen camperol, amb ingressos suficients per assegurar una bona educació per als seus fills. Orfila va poder aprofitar l'ambient cosmopolita de Menorca per aprendre llengües modernes i ciències durant els seus primers anys de formació. Amb tal només catorze anys, va començar a impartir lliçons de matemàtiques que, al seu torn, havia d'aprendre a través dels pocs llibres d'aquestes ciències que podia llegir en aquests anys. Després d'un intent fallit de seguir la carrera de marí, tal com i pretenia el seu pare, Orfila va optar per estudiar medicina i va contactar amb un professor d'origen alemany, C. E. Cook, del que va rebre classes de "matemàtiques elementals", "física gairebé experimental", "lògica" i "una mica d'història natural".No sent possible estudiar medicina a Menorca, Orfila va viatjar a València el setembre de 1804 per assistir a les classes impartides a la Facultat de Medicina. Davant les mancances educatives que va trobar, Orfila va decidir aprendre química per si mateix a través de les obres dels principals autors francesos i de petites experiències que realitzava a casa amb l'ajuda d'alguns afeccionats a aquesta ciència com Juan Sánchez Cisneros, un militar il · lustrat , que havia estudiat a París i que va realitzar nombrosos treballs relacionats amb la mineralogia, la química i l'agronomia des de la Societat Econòmica d'Amics del País de València. Orfila va poder adquirir així una extraordinària formació en química que li va permetre enlluernar als seus companys i professors durant un concurs públic celebrat al juny de 1805.En no trobar l'ambient intel · lectual necessari per als seus estudis, Orfila va enviar al seu pare diverses cartes durant l'estiu de 1805 en què va descriure molt negativament l'ensenyament de la medicina a València, amb l'objectiu que se li permetés continuar els seus estudis a Barcelona . A principis de 1807, després d'un informe favorable de Francisco Carbonell, la Reial Junta de Comerç de Barcelona va atorgar una beca (o una pensió, segons l'expressió de l'època) perquè Orfila viatgés a Madrid i després a París a continuar els estudis de Química i Mineralogia durant quatre anys, amb la finalitat que, després del seu retorn, es fes càrrec d'una segona càtedra de química a Barcelona. Orfila es va sumar així a la llarga llista de pensionats espanyols que van viatjar a França per estudiar química durant l'últim terç del segle XVIII i els primers anys del segle XIX.

 
Al mateix temps que seguia els seus estudis a la Facultat de Medicina de París, Orfila va organitzar cursos de química i d'altres ciències naturals que ho van fer famós i li van permetre obtenir ingressos suficients per rebutjar les ofertes de retorn a Espanya que li van ser formulades pel govern de Ferran VII. Va adquirir també gran fama com a cantant en els salons de París.
Entre 1814 i 1817, es va produir l'aparició dels seus dos principals obres - Traité des Poisons i Eléments de chimie Médicale - que li van reportar un gran reconeixement entre la comunitat científica francesa. En 1819, va ser nomenat professor de la Facultat de Medicina, iniciant així un imparable ascens que li conduiria a ocupar els més alts càrrecs de la medicina francesa en els anys de la monarquia orleanista entre 1830 i 1848. Va ser degà de la Facultat de Medicina de París, membre del Consell Reial d'Instrucció Pública i de nombroses acadèmies científiques franceses i estrangeres. Va participar activament en la fundació i desenvolupament de dos importants científiques de l'època on va publicar un gran nombre de treballs relacionats amb la toxicologia: el Journal de Chimie Médicale, de Pharmacie et de Toxicologie i els Annales d'Hygiene Publiqui et de Médecine Legale. Les seves obres van ser reeditades en nombroses ocasions i traduïdes a les principals llengües europees. Tot això, juntament amb la seva participació com a perit en nombrosos casos judicials d'enverinament, va transformar a Orfila en un dels metges més famosos de la seva època. Va morir a París el 12 de març de 1853.  

FOTOS DE SA GUERRA CIVIL