Francesc Andreu Femenias

1860-1929

Abans de la lluita entre la Unió Soviètica i els Estats Units per la conquesta de l'es-pai Francesc Andreu Femenías va ser el pioner de la cursa elèctrica a Balears. Un recorregut que va iniciar en solitari però en el que aviat van brollar enemics.
Havia nascut el 1860 sent apicultor abans de dedicar-se a l'electricitat. Lliurat per complet a la cria d'abelles, va recórrer mig món per conèixer la nova tradició de panals mòbils. Però a l'arribar a Estats Units, l'apicultura es va quedar curta per tot el que aquell nou país li oferia. Pel que va anar absorbint totes aquelles innovacions que es va portar a la seva tornada a Menorca: la telefonia, l'electrici-tat i l'automoció.

Andreu Femenías va ser promotor i director de la SA d'Automòbils de Menorca que va introduir l'automòbil de vapor i va participar en la implantació del telèfon a l'illa. I el 1892 va arribar el que seria el seu major èxit: la creació d'Elèctrica Maonesa, la primera fàbrica d'electricitat de Balears.
Vuit mesos van durar els assajos d'aquella nova empresa nascuda amb un capital de 100.000 pessetes. Màquines i calderes de vapor i una dinamo van donar vida a la nova fàbrica.
A Maó el Carrer Nou s'omplia de gent per contemplar l'aparador il · luminat de Pere Papelcudi i la seva peixera plena d'aigua. El 6 de setembre després d'un repic general de campanes la central es va posar oficialment en funcionament i quatre dies després naixia la Societat General d'Enllumenat dedicada a la il · luminació elèctrica amb motors de gas.

La novetat de l'electricitat (per arribar a Mallorca i Eivissa trigaria gairebé una dècada) amb el seu suministre de moment tan sols nocturn, va fer que el gas guanyés adeptes, començant llavors la guerra entre els partidaris del gas i els de l'electricitat. La batalla va arribar a la premsa, a la publicitat i a les institucions, pel que Maó va dividir l'enllumenat públic entre ambdós subministraments.
La competència de preus va estar a punt de provocar la ruïna. Malgrat el major suport del gas, la creixent industrialització que va arribar amb el segle XX va tornar la truita a favor del elèctric. Va créixer el nombre d'abonats, van aparèixer les bombetes de filament metàl · lic i es va iniciar el servei diürn excepte els diu-menges i festius. La fàbrica crearia, fins i tot, el seu propi laboratori per a la comprovació de comptadors.

 Interior  de la fàbrica maonesa
Superada la primera trava competitiva, l'angoixa es va apoderar d'Andreu el 1911 amb el naixement d'una segona central elèctrica a Maó amb els seus importants a-vanços tècnics com el transport d'electricitat a distància (prèvia transformació en alta tensió), durant poc més d'una dècada quan la nova societat va desaparèixer i va llogar les seves instal · lacions a Elèctrica Maonesa que va recuperar el monopo-li.

La Primera Guerra Mundial va suposar l'augment de preu dels combustibles i els materials i això va portar també a la pujada de les tarifes elèctriques. El 1929 Francesc Andreu Femenías moria mentre la central passava per un dels seus mi-llors moments. L'illa es va interconnectar gràcies a línies submarines d'alta tensió i l'empresa oferia tot un seguit de serveis des del lloguer de motors, a la fabricació de neveres i la reparació d'electrodomèstics.

Els fills d'Andreu van seguir al capdavant de la central fins que la Guerra Civil va suposar un nou revés. Menorca va quedar del costat republicà fins a l'ocupació dels nacionals el 1939 moment en que l'Ajuntament de Maó va confiscar les fàbri-ques de gas i electricitat de la ciutat.

El Consell d'Administració va recuperar el control de l'empresa però la fàbrica va heretar les dificultats de la guerra: la xarxa elèctrica estava destrossada, la central havia quedat danyada després d'un bombardeig, la falta de combustible i la su-pressió de trams a causa del èxode de la població . Les restriccions en el subminis-trament i el pèssim servei van provocar la caiguda de les tarifes que no permetien ni cobrir despeses.
Elèctrica Mahonesa va aconseguir desbancar tots els seus rivals i la fi seguir existint. Amb Francesc Andreu Jr. com a director van començar els contactes amb l'INI que van acabar el 1956 amb la venda de tots els actius a Gesa. Continuant l'evolució avui dia.
 Tot i la importància que el procés de la industrialització que va tenir lloc a Me-norca, es conserven molt pocs exemples d'antics edificis industrials, destacant l'antic edifici de l'Elèctrica Maonesa, la central elèctrica més antiga de les Balears, construïda a Maó el 1892 .

Doctor Orfila

.Mateu Orfila (Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger) (1787-1853). Científic menorquí, anomenat el pare de la toxicologia. Va néixer a Maó el 24 d'abril de 1787, en el si d'una família de comerciants d'origen camperol, amb ingressos suficients per assegurar una bona educació per als seus fills. Orfila va poder aprofitar l'ambient cosmopolita de Menorca per aprendre llengües modernes i ciències durant els seus primers anys de formació. Amb tal només catorze anys, va començar a impartir lliçons de matemàtiques que, al seu torn, havia d'aprendre a través dels pocs llibres d'aquestes ciències que podia llegir en aquests anys. Després d'un intent fallit de seguir la carrera de marí, tal com i pretenia el seu pare, Orfila va optar per estudiar medicina i va contactar amb un professor d'origen alemany, C. E. Cook, del que va rebre classes de "matemàtiques elementals", "física gairebé experimental", "lògica" i "una mica d'història natural".No sent possible estudiar medicina a Menorca, Orfila va viatjar a València el setembre de 1804 per assistir a les classes impartides a la Facultat de Medicina. Davant les mancances educatives que va trobar, Orfila va decidir aprendre química per si mateix a través de les obres dels principals autors francesos i de petites experiències que realitzava a casa amb l'ajuda d'alguns afeccionats a aquesta ciència com Juan Sánchez Cisneros, un militar il · lustrat , que havia estudiat a París i que va realitzar nombrosos treballs relacionats amb la mineralogia, la química i l'agronomia des de la Societat Econòmica d'Amics del País de València. Orfila va poder adquirir així una extraordinària formació en química que li va permetre enlluernar als seus companys i professors durant un concurs públic celebrat al juny de 1805.En no trobar l'ambient intel · lectual necessari per als seus estudis, Orfila va enviar al seu pare diverses cartes durant l'estiu de 1805 en què va descriure molt negativament l'ensenyament de la medicina a València, amb l'objectiu que se li permetés continuar els seus estudis a Barcelona . A principis de 1807, després d'un informe favorable de Francisco Carbonell, la Reial Junta de Comerç de Barcelona va atorgar una beca (o una pensió, segons l'expressió de l'època) perquè Orfila viatgés a Madrid i després a París a continuar els estudis de Química i Mineralogia durant quatre anys, amb la finalitat que, després del seu retorn, es fes càrrec d'una segona càtedra de química a Barcelona. Orfila es va sumar així a la llarga llista de pensionats espanyols que van viatjar a França per estudiar química durant l'últim terç del segle XVIII i els primers anys del segle XIX.

 
Al mateix temps que seguia els seus estudis a la Facultat de Medicina de París, Orfila va organitzar cursos de química i d'altres ciències naturals que ho van fer famós i li van permetre obtenir ingressos suficients per rebutjar les ofertes de retorn a Espanya que li van ser formulades pel govern de Ferran VII. Va adquirir també gran fama com a cantant en els salons de París.
Entre 1814 i 1817, es va produir l'aparició dels seus dos principals obres - Traité des Poisons i Eléments de chimie Médicale - que li van reportar un gran reconeixement entre la comunitat científica francesa. En 1819, va ser nomenat professor de la Facultat de Medicina, iniciant així un imparable ascens que li conduiria a ocupar els més alts càrrecs de la medicina francesa en els anys de la monarquia orleanista entre 1830 i 1848. Va ser degà de la Facultat de Medicina de París, membre del Consell Reial d'Instrucció Pública i de nombroses acadèmies científiques franceses i estrangeres. Va participar activament en la fundació i desenvolupament de dos importants científiques de l'època on va publicar un gran nombre de treballs relacionats amb la toxicologia: el Journal de Chimie Médicale, de Pharmacie et de Toxicologie i els Annales d'Hygiene Publiqui et de Médecine Legale. Les seves obres van ser reeditades en nombroses ocasions i traduïdes a les principals llengües europees. Tot això, juntament amb la seva participació com a perit en nombrosos casos judicials d'enverinament, va transformar a Orfila en un dels metges més famosos de la seva època. Va morir a París el 12 de març de 1853.