La Cova d’en Xoroi

El que dóna a aquest lloc un caràcter històric és la llegenda amb què es relaciona. En aquesta cova natural, no s'han trobat restes de vida prehistòrica, però sí que s'ha construït una llegenda basada en els temps en què Menorca va ser colonitzada pels àrabs. La llegenda explica que el "moro Xoroi" va raptar una jove d'Alaior, i hi va portar a la cova. Durant una nevada, les seves petjades a la neu van permetre seguir el seu rastre, i un grup d'homes van entrar a la cova. Van trobar, segons la llegenda, que en Xoroi i la jove havia tingut tres fills. Al veure acorralats, en Xoroi i el seu fill gran van anar a saltar pel penya-segat, i la dona i la resta dels seus fills, van ser conduïts al poble d'Alaior, on es diu que encara queden descendents.
La Cova d'en Xoroi és un gran ciutats d'Europa, ja que està localitzada en un lloc molt especial, a la caiguda recta d'un penya-segat sobre l'aigua, a la costa sud de l'illa. Té uns grans finestrals naturals, obertures de pedra que permeten veure una gran porció de l'horitzó sobre la Mediterrània, i en dies clars, l'illa de Mallorca.

     

La llegenda de la naveta des Tudons

La llegenda de la naveta des Tudons
 En els temps en què la terra estava habitada per gegants, quatre d'ells habitaven a Menorca: al llevant illenc un majestuós i envellit patriarca, pare d'una bella jove, ia ponent dos germans.
 Captivats tots dos per la bella noia, van decidir demanar la seva mà. Com fos que no se li ocorria al seu senyor pare a qui d'ells concedir, va determinar deixar a les seves habilitats aquesta decisió: els dos haurien de construir amb les seves mans una obra monumental, el primer que aconseguís acabar tal gesta, obtindria la tan anhelada recompensa. Un d'ells, idealista ell, va cavil · lar llargament i va donar amb alguna cosa veritablement especial: un vaixell de pedra, enmig dels camps, que cap existia en aquells dies, i que seria llit nupcial. El segon, més realista, va pensar en alguna cosa amb sentit més pràctic: excavar un profund i ampli pou a la àrida roca per així aconseguir abundant i fresca aigua per a la seva futura esposa, i de pas alleujar una mica la sequera regnant a la zona on residia.
 Van començar tots dos alhora ...
 Cada vegada que el constructor naval, amb una enorme pedra sota el braç, tornava a la seva obra, donava una mica de volta, dissimuladament, per observar els avenços del seu germà i contrincant; tirava una mirada cap al fons constatant amb alegria la llunyania de la seva destinació, en veure'l suat i exhaust, cavant i cavant.
 Així seguien les coses: el vaixell s'alçava lentament, el pou s'enfonsava inexorablement. Transcorregut un cert temps, el navilier només mancava una pedra per completar la seva obra. Amb aquesta roca sota el braç venia, i la llum de la victòria refulgia ja en els seus ulls. Al seu cap s'assentava decididament l'alegria de tan proper enllaç. Convençut del seu triomf i per celebrar-encara més, va decidir donar una última volta pel forat del pou i riure burleta del seu germà. No obstant això, en estar tan sols a prop d'aquest, de les profunditats va sorgir una veu clara, alegre i victoriosa: AIGUA! Va saber que havia perdut. El somni matrimonial bruscament arrabassat, i alienat per la decepció, la gelosia, la ira i l'odi, va llançar la pedra que portava per l'obertura del recent acabat pou, aixafant al seu germà, en aquell moment figura dansaire, exultant de goig. En adonar-se el navilier del seu abús, i desesperat per tan infame acte comès, va córrer cap a la costa, llançant-se a les tenebroses aigües des del penya-segat.
 La noia va morir de pena després del horrible fi dels seus pretendents. Ningú va quedar amb vida per perpetuar l'espècie dels gegants a Menorca.
 Per això, si avui en dia se'ls pregunta a les àvies de l'illa, moltes us indicaran manera clara i concisa que la pedra que falta en el frontis de la naveta es troba al fons d'Es Pou d'ets Enamorats, situat a l'altre costat de l'actual carretera.

LA NÚVIA DE ALGENDAR

Algendar celebrava les noces de l'heredero.y sempre tan rumboso, aquest dia va fer anar l'olla gran dins de la petita: no només pel bon nom d'Algendar i de l'hereu, sinó perquè la núvia era la jove més bella de Menorca.
Seria xerrameca de la gent, però es comptava que es va enamorar perdudament d'ella un jove moro, captiu a Menorca, de família noble, que en arribar-el rescat, va tornar a la seva terra, deixant aquí sense rescatar el seu cor.
Estaven a mig banquet quan va entrar a la sala una vella mendicanta, que tenia fama de bruixa i d'anar sempre despentinada, va rodar la taula del convit cantant:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;
avui menja pollastre i gallines,
demà menjarà sardines
a la vora del mar.

Tots van aplaudir: l'hereu li va oferir vi.

- Beveu vosaltres, beveu! ara que esteu - va dir la bruixa, mentre s'anava cantant:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;
avui menja pollastre i gallines,
demà menjarà sardines
a la vora del mar.

Als motius de beure, que en noces mai falten, es va ajuntar el pas de la bruixa: els convidats bevien, i com més bevien més bulla ... i més set.
Ja la major part d'ells estaven més per seure que per beure quan, de cop, es van trobar envaïts i trepitjats per un munt de moros que, obedients a la seva jove patró, es van dur a la núvia, sense mostrar ella que li sabés mal. La van portar a la nau, on el dia següent, va menjar sardines ...;i trobant-prop de la costa de Barbaria, enmig d'un temporal desfet, van fer naufragi i es van perdre tots.
Tots, i la núvia també.
Perquè, salvada per un pescador moro, van començar la seva captivitat, deu vegades pitjor que una bona mort.
Van passar anys i anys, i un dia la núvia va tenir art i traça de fugir de la captivitat i dels moros. I la nau que la tornava naufragar volent refugiar a Cala Galdana.
La núvia es va salvar, i fent-se terra endins, va arribar a un casal de pagès, demanant socors. I va saber que aquest casal era Algendar.
Se li va girar el judici i des d'aquest moment no va fer més que anar de lloc en lloc, com una bruixa, cantant el seu comès per demanar almoina:

La núvia d'Algendar
avui és a terra, - demà serà al mar;

SA MADONA DE BINIFADET

A Binifadet de sa torre, un dia els moros pirates hi van sorpendre sa Madona; però tengué temps d’agafar s’escaleta de caragol i pujà dalt sa torre per fugir d’ells i donar es toc d’avís des moros en terra!
Els moros li pigaren darrere, escala amunt. S’escala feta de fuies de llenya d’auzina ballava dins un canó estretenc i no permetia més que tot just es pas d’una persona. I amb prou feines. Per franquetjar s’obertura de dalt, feta com s’escotilló d’una nau, era necessari agafar-s’hi amb ses mans.
Sa Madona, sentint que la perseguien, es posà ran de boca de s’escala, destral en mà, i anà obrint es cap als inimics a tants com se n’hi arribaren: moro que arribà dalt, rodolà escales avall, estrucant es cos mort en sa caiguda els vius que li anaven darrere.
I ja per por de sa destral de sa coratjosa Madona, ja perquè temessin veure’s descoberts, els moros fugiren de cap a sa nau.
Conten que, fa poc, encara es conserva s’escala de caragol de taules d’auzina a sa Torre de Binifadet.
Sa recordança des fet durarà més que s’escala i que sa torre: no s’esborrarà mai.