FOTOS DE SA GUERRA CIVIL

La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

Fondeja a La Mola el creuer britànic "Devonshire"

Perduda la batalla de l'Ebre per les forces republicanes, a mesura que les franquis- tes avançaven a Catalunya, el seu Estat Major es feia la idea d'aconseguir més aviat millor la rendició de Menorca, illa que continuava ferm en la seva resistència. Franco sabia que l'artilleria de costa podia desbaratar qualsevol intent de desembarcament mentre l'altra, la DCA havia donat palpables proves de la seva eficàcia contra els a-tacs aeris. Era doncs preferible intentar una rendició pactada.
Franco va recórrer als bons oficis d'Anglaterra, que ja havia exercit el paper de mediadora en certs moments i en determinats llocs de la península. Aquests con-tactes van ser sempre ocultats per Franco als seus col · laboradors. 

Alan Hillgarth, cònsol británco a Palma

El 2 de febrer de 1939 el Cònsol britànic a Palma de Mallorca, Alan Hillgarth, va enviar al Foreing Office un telegrama concebut en aquests termes Sabem que el general Franco vol evitar la lluita a Menorca i que el governador de l'illa actua de forma gairebé independent del govern. Assenyalava finalment que les condicions que podrien aplicar-se si s'arribava a un acord, semblaven raona-bles. Precís és subratllar l'interès del Cònsol advertint que el Govern de la Re-pública tot just exerceix control a Menorca el que evidentment no era cert ja que tant l'autoritat militar com la civil van estar en tot moment consultant i re-bent ordres de València i fins i tot el govern havia cregut convenient substituir el recent ascendit general Brandaris pel Vicealmirall Luis González de Ubieta, prestigiós cap de la Marina republicana.

 
Vicealmirall Luis González de Ubieta
Hillgarth, acompanyat d'un cap de la Marina del seu país, va celebrar el dia 5 de febrer una primera reunió amb l'almirall Moreno i el tinent coronel de l'Aero-nàutica Naval, Fernando Sartorius i Díaz de Mendoza, Comte de Sant Lluís, Cap de la Zona Aèria de Balears, personatges que representaven a Franco en qualitat d'enviats especials. Els reunits van acordar que el Devonshire-que ja havia estat a Maó el juliol de 1936 com es recordarà-conduiria a Hillgarth i Sar-torius a Maó on es entrevistarían amb les autoritats de l'illa servint el vaixell bri-tànic com a zona neutral. Es va convenir finalment que cap súbdit britànic pren-dria part en l'entrevista per no donar la impressió que el govern anglès té la menor responsabilitat en les negociacions segons indicacions contingudes en un telegrama enviat des de Londres al cònsol Hillgarth, per la qual cosa aquest no aniria a Maó contràriament al que es va dir en algunes informacions. D'altra banda, Sartorius va acceptar donar garanties per escrit que en l'ocupació de Menorca no prendrien part tropes estrangeres i, per descomptat, que no hi hauria atacs mentre duressin les negociacions

.
El creuer britànic Devonshire fotografiat al port de La Valetta (Malta)
Sobre les 6,30 del matí del dia 7 de febrer va arribar el Devonshire a la glopada del nostre port, sent autoritzat a fondejar, cosa que va fer sobre les 8. Com el vaixell no enarborava la insígnia d'un Almirall d'esquadra-en aquest cas el Co-mandant Militar de Menorca hagués anat personalment a bord per a omplir al comandant del vaixell-, van anar a saludar el cap de la Base Naval que va e-xercir funcions d'intèrpret. Acompanyat dels esmentats caps, el comandant de la nau anglesa es va traslladar a la Comandància Militar per convidar, en el curs d'una breu entrevista, al Vicealmirall González de Ubieta a que anés al Devonshire i es entrevistase amb l'enviat de Franco, qui desitjava fer-li unes honroses proposicions de rendició.

 
El Comandant Militar de Menorca, Vicealmirall Luis González de Ubieta, saluda el capità Muirhed a l'arribar a bord del creuer britànic Devonshire
Va informar el Vicealmirall el coronel Redondo, al capità Izquierdo i el cap d'EM de la Marina Piñeiro del que passava i de la seva disposició de traslladar-se al creuer britànic per escoltar al representant franquista però anticipant que no admetria cap proposta de rendició. Acompanyat de les mateixes persones que havien ja estat a bord - senyors Sanmartín i el metge de la Base-es va dirigir a la motora de la Comandància cap a l'entrada del port on es trobava ancorat el vaixell anglès. Ni el Comissari Valbuena ni cap altra autoritat marxar amb ells segons testifica Francisco Izquierdo Brotons si abans esmentat relat.
L'entrevista ens el Comte de Sant Lluís i el Comandant Militar de Menorca es va desenvolupar a la cabina-despatx del Comandant del Devonshire. Aquest, després d'una breu presentació, va deixar sols als dos interlocutors. Al voltant de les dotze del migdia va tornar a Maó el Vicelalmirante González de Ubieta i reunint de nou als seus tres col · laboradors - Rodó, Izquierdo i el cap d'EM de Marina - els va dir que l'enviat franquista li havia proposat un rendició honrosa per evitar vessament de sang contestant que aquesta proposta havia de ser dirigida al Govern de la República, únic que podia decidir i que mentre no ho fa, ell defensaria l'illa amb totes les forces de què disposava. Satorius replicar que el Govern republicà havia ja passat a França. Encara si fos així, - va indicar finalment Ubieta - podria consultar amb l'Estat Major Central i només després de rebre instruccions, adoptaria una decisió.
El Contralmirante i els seus col.laboradors van reconèixer que la situació empitjorava per moments i que, desconeixent el parador de Negrín i havent sortit d'Espanya els ministres, calia contactar amb el general Miaja, ja que només ell podia autoritzar la rendició. Mentrestant, tots es van comprometre a defensar l'illa reiterant la seva fidelitat al Comandant Militar ia la República.
El comandant del vaixell anglès havia escrit en un informe redactat per l'Almi-rall persuadir a Ubieta perquè pugés a bord i es trobés amb Sant Lluís. L'entrevista no va ser molt fructífera ja que el governador va dir que no podia decidir sense consultar amb el Govern de la República. De manera que ha tornat a desembarcar per consultar amb València i si no obté resposta cap, decidirà per si mateix demà dimecres. M'he compromès a esperar fins al migdia.

 
Refugiats menorquins a bord del Devonshire
Considero molt important assenyalar que encara admetent que la postura me-diadora d'Anglaterra va poder estar influïda pel desig d'aconseguir que la fi de la guerra a Menorca es produís sense efusió de sang ni víctimes innocents en-tre la població civil, és indubtable que un altre motiu poderosíssim determinar la decisió de la diplomàcia anglesa. Aquest motiu no va poder ser altre que el d'e-vitar de totes totes que forces italianes poguessin continuar a Mallorca, i també a Menorca al final de la guerra en virtut d'una exigència de Mussolini a Franco com a pagament de la decisiva ajuda prestada sense la qual, molt possible-ment, totes les Balears hagin quedat en mans de la República.
Resultava primordial per a la vella Albió, que Franco es comprometés a que les forces que ocupaven Menorca no fossin estrangeres, doncs, en cas contrari, la posició d'Anglaterra i França a la Mediterrània s'hagués vist seriosament ame-naçada en el cas d'una guerra considerada ja com imminent. La seva acció mediadora en la rendició de la nostra illa va estar doncs encaminada a acon-seguir aquell propòsit, vital pels seus interessos.
Text recollit de part del capítol X CAP AL DESENLLAÇ de l'obra
La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

El Camí de Cavalls, antigament destinat a la vigilància del litoral menorquí, també passa pel parc natural i és idoni per passejar per s'Albufera des Grau, passant prop de la zona inundada, s'illa d'en Colom, la bassa de Morella, la Torre dels Tamarells i a la finca de Sa Torre Blanca podem trobar un complex talaiòtic, anomenat Sa Torre de Tramuntana. A l'extrem del cap de Rambla, enfront de l'Illa d'en Colom, trobem una torre de defensa prop del mar, a una alçada d'uns 25 metres sobre el nivell del mar. És la Torre dels Tamarells, tam-bé coneguda com la Torre de Rambla. És una construcció que data del segle XVIII, troncocònica, amb reforços de pedra de "marès" a l'exterior i que posseeix tres plantes, estant l'entrada principal a la central.
També destaquen, en l'àmbit etnològic, les parets de pedra seca, les cases de Sa Bovaleta i Sa Boval Vella i els pous i abeuradors per animals.   

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

                    La llacuna té una posició ben definida dins del cicle de l'aigua: podríem consi-derar-la com el clavegueró del mateix, allà on van a parar tots les aportacions marins, a efectes d'igualar el seu nivell aqüífer amb el del mar. Això és a causa que el règim de pluges de la nostra illa que és essencialment tem-poral, amb pluges torrencials, breus i de gran intensitat, però alhora donant pas a llargues temporades de secà, especialment a l'estiu, on escasseja i les reserves hídrics ques estan gairebé esgotades. Llavors quan l'única reserva d'aigua per la llacu-na, està condemnada a la dessecació per l'evaporació, la mar, inverteix un ex-cedent d'aigua a la llacuna el que evita que s'assequi durant l'estio. Amb aques-ta inversió, quan arriben les pluges l'aigua de Sa Gola torna al mar carregada d'elements nutritius que enriquiran la biomassa de les comunitats marines del li-toral, aportant, per tant, un benefici.
Només pel fet d'existir. l'ecosistema aquàtic, està en comunicació amb una con-ca de drenatge, la qual subministra ions nutritius a la llacuna, procés lligat a l'e-rosió continuada dels sòls, originat per el drenatge de l'aigua de pluja i intensi-ficat per l'home, en eliminar la cobertura vegetal de bona part dels ecosistemes terretres. Aquestes matèries nutritives, exposades a la llum, permetran el crei-xement de les comunitats vegetals aquàtiques sobre el sediment de la llacuna, en canvi al mar, aquestes matèries, es van acumulant en el fons, on no arriba, a partir d'una certa profunditat la llum solar, queda segellada la possibilitat d'un ecosistema enormement productiu. La poca profunditat de la llacuna, entre 2 i 3 metres, permet la total il · luminació de la mateixa, i no hi ha moment de repòs per a la utilització d'aquests materials essencials per a la vida, transformant així en un ecosistema molt productiu, amb capacitat per alimentar a un gran nom-bre d'organismes. La comunitat vegetal és diferent de la terrestre, pot assumir, depenent del grau d'intercanvi d'aigua amb el mar dos estats: quan petit o ine-xistent, estant Sa Gola col · lapsada per arena, la comunitat es basa en orga-nismes microscòpics que tenyeixen l'aigua de color verd reduint la seva trans-parència. Encara que la seva biomassa és petita, el seu potencial reproductiu és tan elevat que es pot doblar en un dia ja que es pot consumir sencera sense perjudicar-la. Quan, per contra, el flux amb el mar és gran, aquesta comunitat planctònica és ràpidament arrossegada pel corrent, formant-se una comunitat vegetal d'algues verdes aferrades al fons, juntament amb plantes herbàcies submergides arrelades dintre del sediment. L'aigua és més transparent i, en ge-neral, podem dir que beneficia la vida dels grans animals, que es guien per la vista en les seves captures d'aliments: els herbívors busquen tubèrculs i arrels, els carnívors larves de mosquits o peixos.
Des del pont de Sa Gola les ribes humides, al pas del flux d'aigua, poden di-ferenciar-se segons la seva composició vegetal, mirant cap a terra endins un grup plantes no tan influenciades per l'aigua salada, però creixent també sobre terra inundada, és una petita maresma , composta per joncs en la seva part més baixa i propera, seguida per una coberta de Canyeta i espadanya, i prop de la carretera, altres plantes pròpies d'aquest ambient, que donen recer a les aus, com és el cas d'una o dues espècies de corretjola, l'esbarzer, una leche-truzna diferent a la de la platja i a la del ullastrar i la màquia, etc.
La Màquia arbustiva interior és una varietat formada per la del savinar i una arbustiva més indefinida i complexa que la observada al litoral occidental de la platja. Aquestes característiques i altres fan que no la puguem identificar com una comunitat pura, donat el seu present estat de creixement. Veiem com la sorra, arrossegada al principi pel vent, i després colonitzada per la vegetació, cavalca sobre el substrat silícic de Pizarral. La composoción floral de la màquia contigua al front dunar és força diversa. Tornem a trobar les dues espècies de pi, i també altres plantes abundants, que destaquem per no haver esmentat an-teriorment: el bruc d'hivern, el romaní, l'aladern, l'estepa, l'herba Dorycnium pentaphyllum, etc. Observem que apareix també l'alzina, que juga aquí un pa-per diferent al de la seva presència residual a la pineda-savinar, la seva abun-dància dintre de la maquia així com un nivell incipient de creixement per sobre de la resta dels arbustos, sembla poder augurar-li un futur protagonisme en la recerca d'una major estabilitat i maduresa ecològica.
                                           La fauna
El més important de la fauna de la llacuna són les aus aquàtiques i això es veu reforçat en ser Menorca una parada al llarg viatge de les aus migratòries, sent la zona humida del llac la més propícia per al descans i la reposició de les for-ces . La presència d'altres aus més regulars acaba de conformar el paisatge aeri, ens referim al àguila pescadora, el corb marí, merla blava, els coloms sal-vatges, les busqueretes, la bisbita campestre, el torlit, la tórtora, els porrons co-muns, ànec xiulador, la fotja, l'ànec collverd, les xarxets comuns i els agrons. També se solen observar rapaços com el milà, l'àguila calçada, el cabusset o el falcó pelegrí.
Pel que fa als peixos, les espècies més comunes de s'Albufera són l'anguila, la llisa, el roba-ho, els pejerrelles, la llissa i la gambúsia.
Els mamífers més representatius són el conill, la rata, l'eriçó, la rata cellarda i la marta. Quant als rèptils i als amfibis, destaquen el gripau verd, les granotes eu-ropees, la sargantana italiana, la serp de garriga, la serp blanca i la reineta.
En relació a l'activitat agrícola al parc, és més o menys tradicional formant part gairebé natural del paisatge no representant actualment cap perill per al mateix. Pel que fa als assentaments de la costa, la pressió ha estat major havent de re-cuperar una part territori del parc.
Els assentaments tradicionals son mantinguts, però l'increment del turisme també ha deixat sentir la seva pressió sobre la costa i la platja d'Es Grau. La platja formada per una pronunciada entrada del mar, que acaba formant una petxina de molt poca profunditat i poca renovació de l'aigua, la fan propícia per als primers banys de la temporada, ja que les seves aigües s'escalfen més rà-pidament. ideal per a nens i ancians que prefereixen aquestes tranquil · les ai-gües.

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

 Menorca és un parc, natural i tranquil, proper a les populoses i frenètiques ciutats europees. La zona més representativa el constitueixen el parc natural de s'Albu-fera des Grau, l'illa d'en Colom i Es Cap de Favàritx, situats a l'est de l'illa, que inclou la zona humida més important de Menorca . A prop de la costa es troba la illa d'en Colom que forma part indivisible del parc natural. Pel seu valor i interès, aquesta zona és el nucli central de la Reserva de la Biosfera que engloba tota l'illa.
És un parc natural amb tres àrees ben definides i cadascuna formada per una gran varietat d'ecosistemes: zones humides, terres de pastura i cultiu, muntanyes bosco-sos, comunitats litorals, penya-segats, dunes i platges. Els seus valors naturals, pai-satgístics i etnològics, han fet a l'àrea mereixedora de parc natural, i sumant els al-

tres atributs, a tota Menorca, "Reserva de la Biosfera" per la UNESCO.

Els objectius del parc són:

         1. - La conservació i millora del seu patrimoni natural, paisatgístic i

               Etnològic.

         2. - La difusió pública i educativa dels valors d'aquest important

               patrimoni natural.       

         3. - L'harmonització dels usos legalment permesos, amb la finalitat de
               conservar els valors del parc de s'Albufera des Grau.

S `Albufera és una llacuna d'uns 2 km de longitud i una superfície d'aproximada-ment 70 ha. situada a nivell del mar i tancada per un sistema de dunes que li per-meten el desguàs al mar per un únic i estret canal, la "Gola". En la mateixa hi ha petites illes, que constitueixen un hàbitat immillorable per a les aus en ser un recés de pau amb una mica de vegetació. El Prat és una zona que és l'expressió de la vida del parc, ja que s'inunda o s'asseca, d'acord amb l'estació i el nivell d'aigua del

llac.

Des de la platja cap a l'interior observem un grup d'herbes, baix i poc dens, inca-paç d'aturar el vent, i otes plantes com el Medicago marí, una espècie de "gespa rastrero", el card panical, una lechetruzna, el lliri de platja o el canyís de gramínia

que corona i fixa els primers monticles de sorra.

A l'extrem occidental de la platja el substrat en comptes de ser de sorra és terrícola i més consistent de manera que la vegetació és diferent i encara que està protegida del vent dominant, rep la influència de la salaó marina, i tot i ser un ambient dife-

rent del de la platja, el sòl és bastant escàs d'amplària.

En quant a la vegetació, prop de l'aigua creix el fonoll marí, soncos espinosos (alguns endèmics) i algunes herbes com les espantazorras. Cap a dins, les plantes augmenten en alçada, volum i densitat. Si el vent no és molt constant, creixen uns arbustos de baixa o mitjana alçada. Veiem entre les plantes més representatives la camamilla, la qual creix en les zones marginals de l'espessor, i altres com l'estepa

llimonenca, l'aladern endèmic, l'argelaga, el càrritx i altres.

Més cap a l'interior podem identificar una altra comunitat vegetal. Es troba espe-cialment en les zones elevades i tendeix a desenvolupar-se millor orientat cap al sud o vessants no castigades pel vent de Tramuntana. Pren formes arbustives amb freqüència, difícils de transitar, però quan disposa de condicions favorables per créixer, pren l'alçada d'un bosquet que pot arribar als set metres. No hem d'obli-dar que, juntament amb l'alzinar, és la comunitat vegetal millor adaptada a les condicions ambientals de Menorca, pel que és molt abundant. Les plantes més re-presentatives són: l'ullastre, l'arítjol, la lechetruzna arbustiva, l'esparreguera, etc.
A l'interior de les dunes, allunyant-nos del mar, la vegetació va fixant l'arena cada vegada més i es veuen nombroses diferències de composició i port, així com el nom-bre d'espècies. La pineda-savinar es fonamentalment fixador de l'arena, formantse dunes que creixen al ser retingudes. La savina i el pi blanc són els predominants i serveixen de barrera natural entre la platja i l'extrem oriental de l'Albufera i Sa Gola. Hi ha una major diversitat d'espècies per les restes d'una altra vegetació bos-cosa: la alzina i el brusc són bons testimonis d'això. Juntament amb el pi real, veiem que l'arbust predominant és el llentiscle) i, principalment entre les savines, dues lianes molt freqüents: l'herba muernera i la rossa.
La vegetació marjal ocupa el límit inferior de vegetació, terra endins i després de les dunes, en contacte amb el nivell del mar però no al costat d'ell. Les salicòrnies s'estenen uniformement formant una catifa bastant densa de baixa-mitjana altura. Es comprova la manca de substrat sorrenc. Algunes espècies representatives són la

olivardilla, els joncs, el tamarell, la halimione, etc.

L'illa d'en Colom

Amb una superfície de 60 ha i distanciat de la costa uns 200 m., En altres temps es va usar com llatzeret, es va conrear una part i es va explotar una mina de plom. Actualment està deshabitada i la visita a l'interior no està permesa, només és pos-

sible visitar les seves platges.

Torre de defensa

 

ELS SAQUEJOS TURCS.El saqueig de Maó en 1535.Va ser dirigit pel famós pirata Haradín, més conegut com Barbarroja. Era un renegat que va aconseguir, per la seva audàcia, ser gran almirall de la flota del sultà Solimà II.El 1 setembre 1535 l'armada turca entrava traidoramente al port de Maó, enarborant les àguiles imperials, per fer veure que eren les naus de l'emperador Carles V, que arribava de la conquesta de Tunis. Maó comptava amb tan sols 300 "focs" o famílies, d'entre ells únicament 350 habitants eren aptes per al servei d'armes.Dos frares franciscans van anar a rebre amb una barca les que creien naus imperials, però en veure que eren els turcs els qui venien van tornar a donar avís a la població. Es van tancar les muralles i els defensors es van preparar per a la lluita. En veure que Barbarroja desembarcava les seves tropes-uns 2500 homes-i començava a assetjar la vila, es va enviar un avís del perill que corria la població al governador resident a Ciutadella. El governador de seguida va manar reunir els cavallers de la llavors capital i formar una columna de socors que es va encaminar ràpidament cap a Maó, reclutant nous reforços en els pobles de trànsit.El 3 de setembre aquesta companyia entrava en contacte amb les tropes turques, que, molt superiors en nombre, la van aniquilar, morint valerosament el governador amb els seus millors cavallers. Aquest fracàs va destruir la moral dels assetjats, i els mateixos dirigents maonesos es van posar en contacte amb Barbarroja i al vespre del dia 4 estipular el lliurament de la ciutat, amb la condició que en el saqueig serien respectats els dirigents i les seves cases. La nit següent va ser dantesca per Maó: hi va haver martiris de franciscans, assassinats, violacions, incendis, depredacions, al dia següent van ser portats captius uns 600 presoners (dels que mai es va saber res més), juntament amb els objectes d'algun valor.Tot això ho van contemplar, horroritzats i plens de vergonya, els dirigents traïdors des del predi Binimaimut, on s'havien refugiat. El seu càstig no es va fer esperar, càstig terrible i cruel segons la rigorosa justícia de l'època, per ordre de Virrei de Mallorca senyor Jimén Pérez de Figuerola, el dia 8 del mateix mes de setembre va començar el procés que va durar més d'un any. El 24 d'octubre de 1536 es van complir les sentències capitals contra els cinc principals inculpats, a la plaça del Born de Ciutadella, amb les repugnants mutilacions que a més solien fer en els càstigs dels delictes més greus.El saqueig de Ciutadella el 1558.Van passar dues dècades de la invasió de Maó quan va arribar la gran "desgràcia de Ciutadella", un saqueig i una matança més terribles encara, comesos pels turcs manats per Mustafà i per Piali el mes de juliol de 1558.En el matí del 30 de juny van aparèixer pel nord de Ciutadella 140 espelmes. Era regent de la Reial Governació mossèn Bartomeu Arguimbau, qui va manar reclutar gent de les diferents poblacions de l'illa i fortificar Ciutadella, mentre uns 15.000 turcs assetjaven la ciutat i la bombardejaven amb la seva poderosa artilleria. Tots els assetjats, dirigits pel regent Arguimbau, pel capità Miguel Negrete que havia arribat poc abans amb uns 40 soldats castellans per fortificar la plaça, i pels cavallers, contribuïen a l'heroica defensa, i tot i ser la gent escassa, amb l'ajuda de dones es taponaven les bretxes de les muralles i es disparaven sense parar les peces d'artilleria.La casa de la Universitat, on es guardaven les municions, va ser volada, i la situació es va posar tan insostenible que els jurats, capitans i altres persones notables van suggerir a Arguimbau i Negrete abandonar la població de nit, però els dos dirigents van respondre que havien de defensar la plaça "usque ad mortem" fins a la mort. I el 9 de juliol d'aquell any 1558, els turcs van penetrar per una bretxa oberta en les muralles al costat de la plaça des Born, on els assetjats van intentar una desesperada resistència, però van ser atropellats per les forces tan superiors dels pirates, i aquests es ensenyorir de la població, matant, incendiant i robant amb gran crueltat. Van ser incendiats els temples i les cases, es va agafar els objectes que semblaven d'algun valor per als assaltants, i al cap de tres dies de violències i matances, es va fer de nou a la mar la gran flota turca, portant-captives unes 3.452 persones.La ciutat va quedar tan destruïda, que el governador interí mossèn Frederic de Cors va haver de pernoctar en una cova per no haver a Ciutadella casa cap habitable.L'Acta de Constantinoble és un document de vital importància en la nostra història, on s'explica la tràgica i gloriosa "desgràcia de Ciutadella". Va ser redactat pel notari menorquí Pere Quintana el 7 d'octubre del mateix any 1558, a requeriment del regent Arguimbau i del capità Negrete.Les autoritats menorquines es van preocupar de seguida de la redempció dels infeliços captius que havien sigut venuts a Turquia. Van aconseguir que el rei Felip II concedís franquícia de delmes per espai de deu anys i que el papa Pius IV autoritzés un jubileu extraordinari, extensiu a tot Espanya, per aconseguir almoines amb què pagar els nombrosos i quantiosos rescats.

La fortalesa Isabel II,

La fortalesa Isabel II, més coneguda per fortalesa de la Mola o senzillament La Mola, situada al Port de Maó (Menorca) i que va ser construïda entre els anys 1848 i 1875 per ordres d'Isabel II d'Espanya, és una de les majors fortificacions europees del segle XIX. Servia d'aquarterament, presó militar i política i per vigilar l'entrada al port de Maó. Això va fer que la capital menorquina es convertís definitivament en un dels enclavaments militars més importants de la mediterrània occidental.

Entrada de la fortalesa

En el moment de la seva construcció, hom va donar-li el nom oficial d'Isabel II, però actualment aquest s'ha canviat pel que sempre ha estat el seu nom popular, La Mola. Avui, per la seva espectacular arquitectura, és Patrimoni Històric Militar de Menorca. La fortalesa té deu fronts, alguns destinats a la defensa terrestre i altres a la defensa marítima, amb murs de traçat irregular. El seu ús ara és civil: es lloga per a celebrar esdeveniments de tota mena, mostres i exposicions; s'hi pot fer senderisme; i es fan visites guiades de dia i nocturnes, a les quals es pot conèixer la història de l'illa.
Cal no confondre-la amb el fort Marlborough, una fortalesa anterior, construïda durant la dominació britànica, que també es troba al port de Maó.

Llatzeret (Maó)

El Llatzeret és una illa situada dins el Port de Maó que durant anys va servir per fer-hi quarantenes. Abans que es construís dit Llatzeret ja existia dins el port de Maó un petit illot anomenat Illa de la Quarantena precisament perquè serví de Llatzeret a partí de 1490. Però a mitjans de 1785 Espanya rebé els esclaus espanyols alliberats per Algèria com a conseqüència de la nova pau instaurada amb la regència algeriana i les estructures del petit Llatzeret menorquí resultaren insuficients. Per aquest motiu l’Illa d'en Colom serví de Llatzeret provisional, un illot de la costa nord-est de Menorca on els repatriats hi feren la quarantena. Un cop solucionat aquest problema puntual, es decidí buscar una solució definitiva a la protecció sanitària espanyola, i Floridablanca ordenà la construcció d'un Llatzeret general l'any 1787 per tal que les naus que haguessin de desembarcar a Espanya fessin quarantena. Es proposaren molts llocs, però a la fi s'optà altre cop per l'illa de Menorca, allà on s'enviaren els repatriats d'Algèria, però no a l'illa d'en Colom aquest cop, sinó una península anomenada de Península de Sant Felipet, que es trobava dins el port de Maó, i que després de la construcció d'un canal artificial l'any 1900 es convertiria definitivament en el Llatzeret General d'Espanya.

Menorca com a resposta

Alguns autors menorquins del segle XIX van interpretar l'elecció de Menorca entre totes les altres candidatures al fet de què en aquella època es creia que a Menorca hi havia un clima saludable a causa de la falta de morts per pesta i poques per altres malalties. Així a l'illa s'hi respirava un ambient higiènic, apropiat per construir-hi un Llatzeret. Tot i així, es creu que altres factors més pràctics foren els que convenceren a Madrid per a l'elecció de Menorca.

Un d'aquests factors seria el fet de ser una illa, i la més allunyada de la península tenint en compte que havia de ser lo suficientment a prop per a la seva utilització (així les Canàries i algunes colònies foren desestimades com a solució). Un altre factor és la seva situació oriental, ja que era un lloc de pas freqüent per a les naus que venien del Llevant i del Nord d’Àfrica, els quals eren els més temuts per procedència de llocs on la pesta era endèmica. Un últim factor a tenir en compte, seria la gran capacitat del port de Maó, dins del qual les naus podien maniobrar tranquil·lament. A més a més, la seva forma de llengua que s'infiltra dins la terra aportava un refugi segur davant de temporals.

Tot i així, fossin quins fossin els motius que decantaren al govern espanyol cap a Menorca, es firmà l'ordre de construcció el 14 de setembre de 1787 però, la manca de recursos econòmics no va permetre la resolució pràctica de la decisió menorquina. Així, l'any 1792 hi hagué un fort rebrot de la pesta a Algèria que accentuà la urgència de la construcció del Llatzeret per tal de posar en quarantena als possibles portadors de malalties infeccioses. Per això, aquest mateix any, quatre tècnics de l'Administració Reial van visitar Menorca per tal de construir-hi el Llatzeret. A més a més, dos tècnics designats pels propietaris dels terrenys, el senyor Miquel de Vigo, acompanyaren als quatre tècnics per tal d'acordar el preu i les condicions de compra. Finalment, l'ordre d'inici de les obres es firmà el 3 de juliol del següent any, i la primera pedra de la construcció fou col·locada el 15 de setembre de 1793.

Els problemes de la construcció del Llatzeret de Maó

Jardins del Llatzeret

A l'inici, les obres es duren a terme sota les ordres de l'enginyer militar Manuel Pueyo, i tres anys més tard ja s'havien construït un dels quatre departaments que havia de tenir el Llatzeret. Així, el 15 d'agost de 1797 els jurats de Maó prenien possessió de la part del Llatzeret emmurallada i finalitzada, i descarregaven cotó provinent d'Esmirna per expurgar-lo. Tot i així, les obres es van frenar l'any següent a causa de l'esgotament dels diners que la Corona havia destinat i a causa de la reducció del nombre d'obrers fins al número trenta.

A partir de l'any 1798, la disminució de la freqüència en la construcció arribà a la parada total, ja que l'illa fou reconquerida, per darrera vegada pels anglesos, els quals no els interessava la construcció del Llatzeret, ja que era una precaució sanitària que afavoria el comerç espanyol. Doncs, els anglesos en tenien suficient amb el Llatzeret construït per ells mateixos a l'Illa de la Quarantena del port de Maó durant la seva anterior ocupació per tal de poder cobrir les seves necessitats sanitàries.

Quatre anys més tard, a causa del Tractat d'Amiens, Menorca fou retornada a la Corona Espanyola. Tot seguit, es volgué que fossin represes les obres del Llatzeret del port de Maó, però no fou fins a l'abril de 1803, que es recuperaren les obres ja que arribaren 10.000 duros de l'Administració central per pagar els obrers. Aquest cop, fou Guillermo Casanova qui dirigí la construcció, el qual aportà moltíssima velocitat als treballs sense afectar les despeses ja que recorregué a les quadrilles de presos procedents de Mallorca per tal d'obligar-los a participar en les obres.

Tot i així, no s'avançà tant com s'esperava ja que, per exemple, l'any 1803 i 1804, hi hagueren aturades a causa de la urgència d'usar les instal·lacions que encara estaven inacabades per tal d'hostatjar la quarantena de passatgers i mercaderies que viatjaven en vaixells on s'havien manifestat casos de febre groga. Un altre exemple que aturà la celeritat de Guillermo Casanova, fou la necessitat de destinar ocasionalment els treballadors de l'obra a altres missions, com per exemple a l'any 1805, quan un suposat desembarcament enemic, que no existí, provocà la mobilització dels treballadors per ordre de les autoritats a ajudar a defensar l'illa.

Aquest mateix any, després de veure la falsedat de l'alarma, la construcció tingué una forta empenta a causa de l'augment en el nombre de treballadors, fins arribar a uns 500. Així, la construcció s'acabà el 1807, i el dia 1 d'octubre, el Bisbe de Menorca beneí la capella del Llatzeret, que fou dedicada a l'advocació de Sant Sebastià. Tot i així, cal recordar que Espanya estava immersa en la Guerra de la Independència o del Francès, i per això, l'Administració sanitària de l'Estat central era gairebé inexistent, així, encara que fou inaugurat oficialment, l'administració no donà cap provisió per iniciar el funcionament del nou edifici sanitari.

A partir d'aquí s'inicià un llarg període de deu anys on el Llatzeret s'usà per a diferent fins, segons les diferents necessitats de cada moment. Així, s'usà com a lloc de quarantena, com a hospital, com a caserna i com a presó. Quan s'hagué d'utilitzar com a presó, es tancaren entre els murs del Llatzerets una part dels presoners de l'exèrcit del general Dupont, els quals, posteriorment foren traslladats a l’Illa de Cabrera, on foren abandonats i on la major part van morir.

Tots els usos inadequats del Llatzeret deterioraren fortament les instal·lacions. Per això, l'any 1816, el govern de Ferran VII decidí usar el Llatzeret només per a quarantenes sanitàries, i es practicaren diverses reparacions que duraren gairebé un any. Finalment, el 17 de juliol de 1817, s'inaugurà definitivament, encara que no va rebre cap nau fins el setembre de 1817. Aquest primer vaixell fou una bombarda espanyola comandada per Juan Capadónico, la qual s'anomenava Antonia.

Els responsables del Llatzeret de Maó

Un cop acabades les obres, s'hagué de resoldre la qüestió de com organitzar el Llatzeret i qui s'havia de responsabilitzar. Els jurats de Maó, que eren qui s'encarregaven del Llatzeret des de feia segles i de la sanitat marítima del port per mitjà de la Junta de Sanitat Municipal, intentaren de totes les maneres continuar amb aquesta responsabilitat. Per aquest motiu, a mesura que s'anava acostant el dia de la inauguració, enviaven diverses peticions a Madrid sol·licitant que s'acceptés la Junta de Sanitat Municipal com a rectora de la nova institució, però l'Administració central no en fer cas. Així, just abans de què s'iniciés el funcionament de les instal·lacions sanitàries, la Corona creà una Junta Superior del Lazareto de Mahón, la qual contenia una minoria de representants de la Junta de Sanitat Municipal, però tot i així, prenia les decisions independentment. A més a més, no només no tenien en compte els interessos de l'illa, sinó que tampoc tenien en compte els regionals.

En èpoques absolutistes, el president de la Junta del Llatzeret era el General Governador de Menorca, i en èpoques constitucionals, era el cap polític de les Illes Balears (càrrec equivalent al ja desaparegut Governador Civil). Els altres representants eren, el jurat major (com a vice-president), dos membres del consistori, una persona que hagués sigut cònsol d'algun país del Mediterrani, un comerciant de Maó, un hisendat de Maó, el comandant del resguard de rendes, el Capità del port, un metge consultor i un secretari. Tots els càrrecs eren gratuïts, tret el del metge consultor que rebia 500 duros anuals com a gratificació.

Tots ells tenien la responsabilitat general del Llatzeret i de la sanitat del port de Maó, així, havien de ser competents amb l'organització de la institució sanitària i de la seva economia, i també de prendre mesures preventives. Però la gestió quotidiana era responsabilitat de persones que tenien l'encàrrec de la Junta i rebien un sou a canvi. Així, existia un alcaid, cap administratiu de la institució i encarregat d'assegurar el compliment de la quarantena de passatgers i mercaderies decretades per la Junta.

La gestió sanitària del Llatzeret la duien a terme un metge i un cirurgià que havien de viure a les instal·lacions i atendre mèdicament a tots els malalts. A la fi, hi havia un capellà i un sagristà, per dur a termes els afers relacionats amb la fe cristiana. A més a més, també hi havia un grup de guardes de la sanitat que vigilaven els malalts i les mercaderies per assegurar-ne l'aïllament d'aquests. En últim terme, trobem els empleats de fora del Llatzeret, com el diputat de Cales Fonts i el de la Consigna.

Les quarantenes

En teoria, el funcionament sanitari del Llatzeret s'iniciava amb un interrogatori dirigit pel diputat de Es Castell (un poble situat al mateix port de Maó, exactament davant Llatzeret) a cada patró de les diverses naus arribades al port de Maó. A partir del resultat de l'interrogatori i el contingut del document sanitari, el diputat de Es Castell assignava un lloc per l'ancoratge del vaixell. Si el resultat no era sanitàriament adequat per als ciutadans de Maó, la nau era portada també al port de Maó però passant per cales més aïllades.

Posteriorment, el patró del vaixell era sotmès a un segon interrogatori, aquesta vegada, dirigit per l'alcaid del Llatzeret que comprovava la documentació sanitària i passava un informe complet d'aquesta a la Junta Rectora de la institució. Segons si es creia necessari o no, es duia e terme una inspecció visual de la tripulació, passatgers i càrrega que es transportava en el vaixell en qüestió. A la fi, es determinava la quarantena que es devia seguir i el lloc on s'havia de dur a terme. Si la càrrega era un perill, s'havia de treure de la nau per a poder-les descontaminar i així, no transmetés la pesta. Aquestes mercaderies s'anomenaven "contumaces", i generalment eren cotó, roba, etc.

Els passatgers, una vegada desembarcats, eren dirigits al perfumador, on devien sotmetre's a l'acció de gasos d'olors potents destinats a destruir els miasmes, fins que l'olor relacionada amb els miasmes de la pesta era tapada amb aquests perfums. En acabar, els individus anaven a l'edifici encomanat fins que s'acabés la quarantena en el que fa referència a les mercaderies, eren sotmeses a diferent tractament segons la seva naturalesa: els més sòlids eren duts a l'acció de gasos perfumats també, però aquests eren més forts, i el procés s'anomenava "fumigació". Els objectes més dèbils, eren simplement airejats, és a dir, l'acció de l'aire feia destruir els miasmes, eren portats en magatzems que tenien corrent d'aire a causa d'unes grans obertures a les seves parets.

Un cop passat el temps, decidit en un primer moment, de la quarantena, es feia una altra visita a la tripulació i viatgers, això si no havia aparegut cap incident durant aquest període. Si es confirmava que tot estava correcte, aquests podien entrar a l'illa de Menorca o desembarcar en qualsevol port espanyol ja que se’ls hi atorgava un certificat d'haver passat la quarantena.

Tot això era la teoria, ja que com acostuma a passar, la pràctica divergeix una mica. La realitat era que les mercaderies eren portades als magatzems d'oreig o als perfumadors, però les persones, es quedaven als vaixells. Aquesta diferència era deguda a l'escassa economia de la institució.

Segons els estatuts del Llatzeret, no s'havia de necessitar de més diners que els recaptats dels patrons del vaixell a canvi dels serveis rebuts, però, amb aquests diners s'havien de pagar, a part de les despeses ocasionades pels vaixells, els sous dels empleats de la institució i el manteniment de l'immens complex arquitectònic. És per això, que els ingressos del Llatzeret eren molt menors que les seves despeses. Sobre aquest tema hi ha un informe de Felip Monlau, qui va fer una visita d'inspecció al Llatzeret l'any 1853, on explica la lamentable situació econòmica d'aquesta institució al ministeri de la Governació de Palma de Mallorca.

Davant aquesta precària situació, és comprensible que ni la gent del vaixell volgués fer la quarantena en el Llatzeret, ja que aquest no estava moblat i les seves muralles eren una causa d'angoixa, ni que la junta tingués interès en fer complir la llei, ja que així s'estalviaven complicacions. En conseqüència, era normal que la gent fes quarantena en els vaixells, vigilats pels guardes que eren a bord i a la riba de la cala Teulera, per assegurar-se que no podien baixar ni comunicar-se amb ningú.

Cal remarcar que en situacions greus, com la que es donà el 1821 a causa de la febre groga, la situació de nombroses persones infectades dalt dels vaixells feia que la situació de tolerància fos substituïda per una situació on el reglament era seguit al peu de la lletra. En aquests casos, qualsevol individu que havia de seguir la quarantena, era obligat a desembarcar i instal·lar-se al Llatzeret, no només per tal de tenir un millor control de la situació, sinó també per a desinfectar les naus (netejar les cobertes i els ponts amb abundant aigua i fer la fumigació dels espais tancats amb els gasos d'olor penetrant que suposadament tenien poder desinfectant).

El cas concret de la febre groga del 1821, el desembarcament obligat de les persones que es trobaven a bord, va ocasionar greus problemes a ja Junta del rectorat de la institució, a causa de la mort en poques hores de les persones i a la ràpida difusió de la malaltia, doncs al Llatzeret hi havia un mosquit "aedes aegypti" que transmetia la febre groga i que era desconegut a l'època. Aquests dos factors se sumaven al fet de què els confinats sans es queixaven de la manca d'estris per a poder seguir la quarantena.

A més a més, el reglament del Llatzeret no creia necessari augmentar el personal sanitari en moments on hi havia un elevat nombre de malalts, és a dir, continuava sent un metge i un cirurgià. El metge consultor no habitava regularment al Llatzeret, sinó que assessorava la Junta Superior a Maó. El que si contemplava el Llatzeret era un augment de guardes. Aquest fet reflecteix la impotència de la medicina de l'època davant malalties altament mortíferes com la pesta o la febre groga. Els metges de l'època sabien que eren incapaços de posar fi a les epidèmies amb els estris i coneixements que posseïen, i que l'única actuació viable era impedir que s'estenguessin més. Per això, la principal preocupació era aïllar els malalts més que la seva curació, i en segon terme, es vigilava les persones que havien estat en contacte amb ells. Per aquest motiu era més necessari augmentar els guardes que no pas els metges.

El final del Llatzeret

Al llarg del segle XIX, la situació dramàtica va anar canviant, sobretot en les últimes dècades a causa que els avenços de la medicina van poder fer comprendre les vies de transmissió de les malalties i a causa que l'Estat es va fer responsable de la gestió del Llatzeret maonès. El primer fet va comportar l'existència d'infermeries d'infeccioses allà on hi havia hagut els magatzems de mercaderies on s'intentava eliminar el paràsit. El segon, aconseguí disminuir la precària situació de les instal·lacions, sempre tenint en compte el context de l'Administració espanyola durant el segle XIX.

Al mateix temps que la situació del Llatzeret millorava, les grans epidèmies que havien arrasat Europa durant els anteriors segles, anaven sent erradicades a poc a poc, gràcies a la millora higiènica. A més a més, en les malalties que en aquest moment es patien, com el còlera, la funció del Llatzeret era reduïda ja que la transmissió era per aliments i aigua contaminats, per tant, l'aïllament dels malalts no era acceptable. Així, poc a poc els Llatzerets foren tancats i les instal·lacions eren per dur a terme altres finalitats.

A l'Estat espanyol, aquest moment arribà a les primeres dècades del segle XX, i així, poc més de cent anys de funcionament, el Llatzeret de Maó fou clausurat com a instal·lació de quarantena. A partir d'aquest moment el Llatzeret s'usa per estiuejar, celebrar simposis i congressos científics. El fet que el Llatzeret mai hagi tancat les portes, permet observar les instal·lacions gairebé igual com fa quasi dos-cents anys, fet que el caracteritza ja que es dels pocs Llatzerets marítims que s'han conservat intactes. Això fa que el Llatzeret de Maó sigui dels pocs testimonis que queden en la lluita de la humanitat contra les malalties infectocontagioses.