Francesc Andreu Femenias

1860-1929

Abans de la lluita entre la Unió Soviètica i els Estats Units per la conquesta de l'es-pai Francesc Andreu Femenías va ser el pioner de la cursa elèctrica a Balears. Un recorregut que va iniciar en solitari però en el que aviat van brollar enemics.
Havia nascut el 1860 sent apicultor abans de dedicar-se a l'electricitat. Lliurat per complet a la cria d'abelles, va recórrer mig món per conèixer la nova tradició de panals mòbils. Però a l'arribar a Estats Units, l'apicultura es va quedar curta per tot el que aquell nou país li oferia. Pel que va anar absorbint totes aquelles innovacions que es va portar a la seva tornada a Menorca: la telefonia, l'electrici-tat i l'automoció.

Andreu Femenías va ser promotor i director de la SA d'Automòbils de Menorca que va introduir l'automòbil de vapor i va participar en la implantació del telèfon a l'illa. I el 1892 va arribar el que seria el seu major èxit: la creació d'Elèctrica Maonesa, la primera fàbrica d'electricitat de Balears.
Vuit mesos van durar els assajos d'aquella nova empresa nascuda amb un capital de 100.000 pessetes. Màquines i calderes de vapor i una dinamo van donar vida a la nova fàbrica.
A Maó el Carrer Nou s'omplia de gent per contemplar l'aparador il · luminat de Pere Papelcudi i la seva peixera plena d'aigua. El 6 de setembre després d'un repic general de campanes la central es va posar oficialment en funcionament i quatre dies després naixia la Societat General d'Enllumenat dedicada a la il · luminació elèctrica amb motors de gas.

La novetat de l'electricitat (per arribar a Mallorca i Eivissa trigaria gairebé una dècada) amb el seu suministre de moment tan sols nocturn, va fer que el gas guanyés adeptes, començant llavors la guerra entre els partidaris del gas i els de l'electricitat. La batalla va arribar a la premsa, a la publicitat i a les institucions, pel que Maó va dividir l'enllumenat públic entre ambdós subministraments.
La competència de preus va estar a punt de provocar la ruïna. Malgrat el major suport del gas, la creixent industrialització que va arribar amb el segle XX va tornar la truita a favor del elèctric. Va créixer el nombre d'abonats, van aparèixer les bombetes de filament metàl · lic i es va iniciar el servei diürn excepte els diu-menges i festius. La fàbrica crearia, fins i tot, el seu propi laboratori per a la comprovació de comptadors.

 Interior  de la fàbrica maonesa
Superada la primera trava competitiva, l'angoixa es va apoderar d'Andreu el 1911 amb el naixement d'una segona central elèctrica a Maó amb els seus importants a-vanços tècnics com el transport d'electricitat a distància (prèvia transformació en alta tensió), durant poc més d'una dècada quan la nova societat va desaparèixer i va llogar les seves instal · lacions a Elèctrica Maonesa que va recuperar el monopo-li.

La Primera Guerra Mundial va suposar l'augment de preu dels combustibles i els materials i això va portar també a la pujada de les tarifes elèctriques. El 1929 Francesc Andreu Femenías moria mentre la central passava per un dels seus mi-llors moments. L'illa es va interconnectar gràcies a línies submarines d'alta tensió i l'empresa oferia tot un seguit de serveis des del lloguer de motors, a la fabricació de neveres i la reparació d'electrodomèstics.

Els fills d'Andreu van seguir al capdavant de la central fins que la Guerra Civil va suposar un nou revés. Menorca va quedar del costat republicà fins a l'ocupació dels nacionals el 1939 moment en que l'Ajuntament de Maó va confiscar les fàbri-ques de gas i electricitat de la ciutat.

El Consell d'Administració va recuperar el control de l'empresa però la fàbrica va heretar les dificultats de la guerra: la xarxa elèctrica estava destrossada, la central havia quedat danyada després d'un bombardeig, la falta de combustible i la su-pressió de trams a causa del èxode de la població . Les restriccions en el subminis-trament i el pèssim servei van provocar la caiguda de les tarifes que no permetien ni cobrir despeses.
Elèctrica Mahonesa va aconseguir desbancar tots els seus rivals i la fi seguir existint. Amb Francesc Andreu Jr. com a director van començar els contactes amb l'INI que van acabar el 1956 amb la venda de tots els actius a Gesa. Continuant l'evolució avui dia.
 Tot i la importància que el procés de la industrialització que va tenir lloc a Me-norca, es conserven molt pocs exemples d'antics edificis industrials, destacant l'antic edifici de l'Elèctrica Maonesa, la central elèctrica més antiga de les Balears, construïda a Maó el 1892 .

Lluís XV de França

El nom de la població es va posar en honor del rei Lluís XV de França, que regnava a l'època de la seva historia.

Durant la seva breu dominació francesa de l'illa de Menorca, de 1756 a 1763, el comte de Lannion, governador de Menorca, va ordenar la construcció de la petita població de Sant Lluís, per a agrupar la població dispersa dels llogarrets d'aquesta zona, tal com havien demanat els habitants de la zona. Això es va començar a fer en octubre de 1762 i entorn a una esglèsia, l'esglèsia de Sant Lluís, iniciada el 1761 i dedicada al rei de França Lluís IX. L'intendent Antoine de Causan dibuixà el planòl del futur poble, amb un traçat ortogonal propi de la época a França, i incloent ja els noms dels carrers, que encara es conserven. Els francesos no pogueren veure conclüida la seva obra per que en 1763 tingueren que entregar l'illa als britànics, en virtut del Tractat de París.^[2]

Desde la seva creació fins el 7 de juny de 1904, Sant Lluís va romandre sota l'administració de Maó, a excepció dels tres periodes constitucionals en el segle XIX. Aquest dia, sota el domini del rei espanyol Alfons XIII, la Diputació Provincial acordà separar el poble de Sant Lluís i els seus caserius del municipi de la capital. Dos mesos després es va construir l'ajuntament de Sant Lluís i Pedro Tudurí va ser escollit el primer alcalde del nou municipi.^[2]

Envoltant la població, encara es troben alguns dels antics llogarrets, avui convertits en zona residencial, que mantenen la seva singularitat arquitectònica.^[2]

Doctor Orfila

.Mateu Orfila (Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger) (1787-1853). Científic menorquí, anomenat el pare de la toxicologia. Va néixer a Maó el 24 d'abril de 1787, en el si d'una família de comerciants d'origen camperol, amb ingressos suficients per assegurar una bona educació per als seus fills. Orfila va poder aprofitar l'ambient cosmopolita de Menorca per aprendre llengües modernes i ciències durant els seus primers anys de formació. Amb tal només catorze anys, va començar a impartir lliçons de matemàtiques que, al seu torn, havia d'aprendre a través dels pocs llibres d'aquestes ciències que podia llegir en aquests anys. Després d'un intent fallit de seguir la carrera de marí, tal com i pretenia el seu pare, Orfila va optar per estudiar medicina i va contactar amb un professor d'origen alemany, C. E. Cook, del que va rebre classes de "matemàtiques elementals", "física gairebé experimental", "lògica" i "una mica d'història natural".No sent possible estudiar medicina a Menorca, Orfila va viatjar a València el setembre de 1804 per assistir a les classes impartides a la Facultat de Medicina. Davant les mancances educatives que va trobar, Orfila va decidir aprendre química per si mateix a través de les obres dels principals autors francesos i de petites experiències que realitzava a casa amb l'ajuda d'alguns afeccionats a aquesta ciència com Juan Sánchez Cisneros, un militar il · lustrat , que havia estudiat a París i que va realitzar nombrosos treballs relacionats amb la mineralogia, la química i l'agronomia des de la Societat Econòmica d'Amics del País de València. Orfila va poder adquirir així una extraordinària formació en química que li va permetre enlluernar als seus companys i professors durant un concurs públic celebrat al juny de 1805.En no trobar l'ambient intel · lectual necessari per als seus estudis, Orfila va enviar al seu pare diverses cartes durant l'estiu de 1805 en què va descriure molt negativament l'ensenyament de la medicina a València, amb l'objectiu que se li permetés continuar els seus estudis a Barcelona . A principis de 1807, després d'un informe favorable de Francisco Carbonell, la Reial Junta de Comerç de Barcelona va atorgar una beca (o una pensió, segons l'expressió de l'època) perquè Orfila viatgés a Madrid i després a París a continuar els estudis de Química i Mineralogia durant quatre anys, amb la finalitat que, després del seu retorn, es fes càrrec d'una segona càtedra de química a Barcelona. Orfila es va sumar així a la llarga llista de pensionats espanyols que van viatjar a França per estudiar química durant l'últim terç del segle XVIII i els primers anys del segle XIX.

 
Al mateix temps que seguia els seus estudis a la Facultat de Medicina de París, Orfila va organitzar cursos de química i d'altres ciències naturals que ho van fer famós i li van permetre obtenir ingressos suficients per rebutjar les ofertes de retorn a Espanya que li van ser formulades pel govern de Ferran VII. Va adquirir també gran fama com a cantant en els salons de París.
Entre 1814 i 1817, es va produir l'aparició dels seus dos principals obres - Traité des Poisons i Eléments de chimie Médicale - que li van reportar un gran reconeixement entre la comunitat científica francesa. En 1819, va ser nomenat professor de la Facultat de Medicina, iniciant així un imparable ascens que li conduiria a ocupar els més alts càrrecs de la medicina francesa en els anys de la monarquia orleanista entre 1830 i 1848. Va ser degà de la Facultat de Medicina de París, membre del Consell Reial d'Instrucció Pública i de nombroses acadèmies científiques franceses i estrangeres. Va participar activament en la fundació i desenvolupament de dos importants científiques de l'època on va publicar un gran nombre de treballs relacionats amb la toxicologia: el Journal de Chimie Médicale, de Pharmacie et de Toxicologie i els Annales d'Hygiene Publiqui et de Médecine Legale. Les seves obres van ser reeditades en nombroses ocasions i traduïdes a les principals llengües europees. Tot això, juntament amb la seva participació com a perit en nombrosos casos judicials d'enverinament, va transformar a Orfila en un dels metges més famosos de la seva època. Va morir a París el 12 de març de 1853.  

FOTOS DE SA GUERRA CIVIL

La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

Fondeja a La Mola el creuer britànic "Devonshire"

Perduda la batalla de l'Ebre per les forces republicanes, a mesura que les franquis- tes avançaven a Catalunya, el seu Estat Major es feia la idea d'aconseguir més aviat millor la rendició de Menorca, illa que continuava ferm en la seva resistència. Franco sabia que l'artilleria de costa podia desbaratar qualsevol intent de desembarcament mentre l'altra, la DCA havia donat palpables proves de la seva eficàcia contra els a-tacs aeris. Era doncs preferible intentar una rendició pactada.
Franco va recórrer als bons oficis d'Anglaterra, que ja havia exercit el paper de mediadora en certs moments i en determinats llocs de la península. Aquests con-tactes van ser sempre ocultats per Franco als seus col · laboradors. 

Alan Hillgarth, cònsol británco a Palma

El 2 de febrer de 1939 el Cònsol britànic a Palma de Mallorca, Alan Hillgarth, va enviar al Foreing Office un telegrama concebut en aquests termes Sabem que el general Franco vol evitar la lluita a Menorca i que el governador de l'illa actua de forma gairebé independent del govern. Assenyalava finalment que les condicions que podrien aplicar-se si s'arribava a un acord, semblaven raona-bles. Precís és subratllar l'interès del Cònsol advertint que el Govern de la Re-pública tot just exerceix control a Menorca el que evidentment no era cert ja que tant l'autoritat militar com la civil van estar en tot moment consultant i re-bent ordres de València i fins i tot el govern havia cregut convenient substituir el recent ascendit general Brandaris pel Vicealmirall Luis González de Ubieta, prestigiós cap de la Marina republicana.

 
Vicealmirall Luis González de Ubieta
Hillgarth, acompanyat d'un cap de la Marina del seu país, va celebrar el dia 5 de febrer una primera reunió amb l'almirall Moreno i el tinent coronel de l'Aero-nàutica Naval, Fernando Sartorius i Díaz de Mendoza, Comte de Sant Lluís, Cap de la Zona Aèria de Balears, personatges que representaven a Franco en qualitat d'enviats especials. Els reunits van acordar que el Devonshire-que ja havia estat a Maó el juliol de 1936 com es recordarà-conduiria a Hillgarth i Sar-torius a Maó on es entrevistarían amb les autoritats de l'illa servint el vaixell bri-tànic com a zona neutral. Es va convenir finalment que cap súbdit britànic pren-dria part en l'entrevista per no donar la impressió que el govern anglès té la menor responsabilitat en les negociacions segons indicacions contingudes en un telegrama enviat des de Londres al cònsol Hillgarth, per la qual cosa aquest no aniria a Maó contràriament al que es va dir en algunes informacions. D'altra banda, Sartorius va acceptar donar garanties per escrit que en l'ocupació de Menorca no prendrien part tropes estrangeres i, per descomptat, que no hi hauria atacs mentre duressin les negociacions

.
El creuer britànic Devonshire fotografiat al port de La Valetta (Malta)
Sobre les 6,30 del matí del dia 7 de febrer va arribar el Devonshire a la glopada del nostre port, sent autoritzat a fondejar, cosa que va fer sobre les 8. Com el vaixell no enarborava la insígnia d'un Almirall d'esquadra-en aquest cas el Co-mandant Militar de Menorca hagués anat personalment a bord per a omplir al comandant del vaixell-, van anar a saludar el cap de la Base Naval que va e-xercir funcions d'intèrpret. Acompanyat dels esmentats caps, el comandant de la nau anglesa es va traslladar a la Comandància Militar per convidar, en el curs d'una breu entrevista, al Vicealmirall González de Ubieta a que anés al Devonshire i es entrevistase amb l'enviat de Franco, qui desitjava fer-li unes honroses proposicions de rendició.

 
El Comandant Militar de Menorca, Vicealmirall Luis González de Ubieta, saluda el capità Muirhed a l'arribar a bord del creuer britànic Devonshire
Va informar el Vicealmirall el coronel Redondo, al capità Izquierdo i el cap d'EM de la Marina Piñeiro del que passava i de la seva disposició de traslladar-se al creuer britànic per escoltar al representant franquista però anticipant que no admetria cap proposta de rendició. Acompanyat de les mateixes persones que havien ja estat a bord - senyors Sanmartín i el metge de la Base-es va dirigir a la motora de la Comandància cap a l'entrada del port on es trobava ancorat el vaixell anglès. Ni el Comissari Valbuena ni cap altra autoritat marxar amb ells segons testifica Francisco Izquierdo Brotons si abans esmentat relat.
L'entrevista ens el Comte de Sant Lluís i el Comandant Militar de Menorca es va desenvolupar a la cabina-despatx del Comandant del Devonshire. Aquest, després d'una breu presentació, va deixar sols als dos interlocutors. Al voltant de les dotze del migdia va tornar a Maó el Vicelalmirante González de Ubieta i reunint de nou als seus tres col · laboradors - Rodó, Izquierdo i el cap d'EM de Marina - els va dir que l'enviat franquista li havia proposat un rendició honrosa per evitar vessament de sang contestant que aquesta proposta havia de ser dirigida al Govern de la República, únic que podia decidir i que mentre no ho fa, ell defensaria l'illa amb totes les forces de què disposava. Satorius replicar que el Govern republicà havia ja passat a França. Encara si fos així, - va indicar finalment Ubieta - podria consultar amb l'Estat Major Central i només després de rebre instruccions, adoptaria una decisió.
El Contralmirante i els seus col.laboradors van reconèixer que la situació empitjorava per moments i que, desconeixent el parador de Negrín i havent sortit d'Espanya els ministres, calia contactar amb el general Miaja, ja que només ell podia autoritzar la rendició. Mentrestant, tots es van comprometre a defensar l'illa reiterant la seva fidelitat al Comandant Militar ia la República.
El comandant del vaixell anglès havia escrit en un informe redactat per l'Almi-rall persuadir a Ubieta perquè pugés a bord i es trobés amb Sant Lluís. L'entrevista no va ser molt fructífera ja que el governador va dir que no podia decidir sense consultar amb el Govern de la República. De manera que ha tornat a desembarcar per consultar amb València i si no obté resposta cap, decidirà per si mateix demà dimecres. M'he compromès a esperar fins al migdia.

 
Refugiats menorquins a bord del Devonshire
Considero molt important assenyalar que encara admetent que la postura me-diadora d'Anglaterra va poder estar influïda pel desig d'aconseguir que la fi de la guerra a Menorca es produís sense efusió de sang ni víctimes innocents en-tre la població civil, és indubtable que un altre motiu poderosíssim determinar la decisió de la diplomàcia anglesa. Aquest motiu no va poder ser altre que el d'e-vitar de totes totes que forces italianes poguessin continuar a Mallorca, i també a Menorca al final de la guerra en virtut d'una exigència de Mussolini a Franco com a pagament de la decisiva ajuda prestada sense la qual, molt possible-ment, totes les Balears hagin quedat en mans de la República.
Resultava primordial per a la vella Albió, que Franco es comprometés a que les forces que ocupaven Menorca no fossin estrangeres, doncs, en cas contrari, la posició d'Anglaterra i França a la Mediterrània s'hagués vist seriosament ame-naçada en el cas d'una guerra considerada ja com imminent. La seva acció mediadora en la rendició de la nostra illa va estar doncs encaminada a acon-seguir aquell propòsit, vital pels seus interessos.
Text recollit de part del capítol X CAP AL DESENLLAÇ de l'obra
La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

El Camí de Cavalls, antigament destinat a la vigilància del litoral menorquí, també passa pel parc natural i és idoni per passejar per s'Albufera des Grau, passant prop de la zona inundada, s'illa d'en Colom, la bassa de Morella, la Torre dels Tamarells i a la finca de Sa Torre Blanca podem trobar un complex talaiòtic, anomenat Sa Torre de Tramuntana. A l'extrem del cap de Rambla, enfront de l'Illa d'en Colom, trobem una torre de defensa prop del mar, a una alçada d'uns 25 metres sobre el nivell del mar. És la Torre dels Tamarells, tam-bé coneguda com la Torre de Rambla. És una construcció que data del segle XVIII, troncocònica, amb reforços de pedra de "marès" a l'exterior i que posseeix tres plantes, estant l'entrada principal a la central.
També destaquen, en l'àmbit etnològic, les parets de pedra seca, les cases de Sa Bovaleta i Sa Boval Vella i els pous i abeuradors per animals.