Lluís XV de França

El nom de la població es va posar en honor del rei Lluís XV de França, que regnava a l'època de la seva historia.

Durant la seva breu dominació francesa de l'illa de Menorca, de 1756 a 1763, el comte de Lannion, governador de Menorca, va ordenar la construcció de la petita població de Sant Lluís, per a agrupar la població dispersa dels llogarrets d'aquesta zona, tal com havien demanat els habitants de la zona. Això es va començar a fer en octubre de 1762 i entorn a una esglèsia, l'esglèsia de Sant Lluís, iniciada el 1761 i dedicada al rei de França Lluís IX. L'intendent Antoine de Causan dibuixà el planòl del futur poble, amb un traçat ortogonal propi de la época a França, i incloent ja els noms dels carrers, que encara es conserven. Els francesos no pogueren veure conclüida la seva obra per que en 1763 tingueren que entregar l'illa als britànics, en virtut del Tractat de París.^[2]

Desde la seva creació fins el 7 de juny de 1904, Sant Lluís va romandre sota l'administració de Maó, a excepció dels tres periodes constitucionals en el segle XIX. Aquest dia, sota el domini del rei espanyol Alfons XIII, la Diputació Provincial acordà separar el poble de Sant Lluís i els seus caserius del municipi de la capital. Dos mesos després es va construir l'ajuntament de Sant Lluís i Pedro Tudurí va ser escollit el primer alcalde del nou municipi.^[2]

Envoltant la població, encara es troben alguns dels antics llogarrets, avui convertits en zona residencial, que mantenen la seva singularitat arquitectònica.^[2]

Doctor Orfila

.Mateu Orfila (Mateu Josep Bonaventura Orfila i Rotger) (1787-1853). Científic menorquí, anomenat el pare de la toxicologia. Va néixer a Maó el 24 d'abril de 1787, en el si d'una família de comerciants d'origen camperol, amb ingressos suficients per assegurar una bona educació per als seus fills. Orfila va poder aprofitar l'ambient cosmopolita de Menorca per aprendre llengües modernes i ciències durant els seus primers anys de formació. Amb tal només catorze anys, va començar a impartir lliçons de matemàtiques que, al seu torn, havia d'aprendre a través dels pocs llibres d'aquestes ciències que podia llegir en aquests anys. Després d'un intent fallit de seguir la carrera de marí, tal com i pretenia el seu pare, Orfila va optar per estudiar medicina i va contactar amb un professor d'origen alemany, C. E. Cook, del que va rebre classes de "matemàtiques elementals", "física gairebé experimental", "lògica" i "una mica d'història natural".No sent possible estudiar medicina a Menorca, Orfila va viatjar a València el setembre de 1804 per assistir a les classes impartides a la Facultat de Medicina. Davant les mancances educatives que va trobar, Orfila va decidir aprendre química per si mateix a través de les obres dels principals autors francesos i de petites experiències que realitzava a casa amb l'ajuda d'alguns afeccionats a aquesta ciència com Juan Sánchez Cisneros, un militar il · lustrat , que havia estudiat a París i que va realitzar nombrosos treballs relacionats amb la mineralogia, la química i l'agronomia des de la Societat Econòmica d'Amics del País de València. Orfila va poder adquirir així una extraordinària formació en química que li va permetre enlluernar als seus companys i professors durant un concurs públic celebrat al juny de 1805.En no trobar l'ambient intel · lectual necessari per als seus estudis, Orfila va enviar al seu pare diverses cartes durant l'estiu de 1805 en què va descriure molt negativament l'ensenyament de la medicina a València, amb l'objectiu que se li permetés continuar els seus estudis a Barcelona . A principis de 1807, després d'un informe favorable de Francisco Carbonell, la Reial Junta de Comerç de Barcelona va atorgar una beca (o una pensió, segons l'expressió de l'època) perquè Orfila viatgés a Madrid i després a París a continuar els estudis de Química i Mineralogia durant quatre anys, amb la finalitat que, després del seu retorn, es fes càrrec d'una segona càtedra de química a Barcelona. Orfila es va sumar així a la llarga llista de pensionats espanyols que van viatjar a França per estudiar química durant l'últim terç del segle XVIII i els primers anys del segle XIX.

 
Al mateix temps que seguia els seus estudis a la Facultat de Medicina de París, Orfila va organitzar cursos de química i d'altres ciències naturals que ho van fer famós i li van permetre obtenir ingressos suficients per rebutjar les ofertes de retorn a Espanya que li van ser formulades pel govern de Ferran VII. Va adquirir també gran fama com a cantant en els salons de París.
Entre 1814 i 1817, es va produir l'aparició dels seus dos principals obres - Traité des Poisons i Eléments de chimie Médicale - que li van reportar un gran reconeixement entre la comunitat científica francesa. En 1819, va ser nomenat professor de la Facultat de Medicina, iniciant així un imparable ascens que li conduiria a ocupar els més alts càrrecs de la medicina francesa en els anys de la monarquia orleanista entre 1830 i 1848. Va ser degà de la Facultat de Medicina de París, membre del Consell Reial d'Instrucció Pública i de nombroses acadèmies científiques franceses i estrangeres. Va participar activament en la fundació i desenvolupament de dos importants científiques de l'època on va publicar un gran nombre de treballs relacionats amb la toxicologia: el Journal de Chimie Médicale, de Pharmacie et de Toxicologie i els Annales d'Hygiene Publiqui et de Médecine Legale. Les seves obres van ser reeditades en nombroses ocasions i traduïdes a les principals llengües europees. Tot això, juntament amb la seva participació com a perit en nombrosos casos judicials d'enverinament, va transformar a Orfila en un dels metges més famosos de la seva època. Va morir a París el 12 de març de 1853.  

FOTOS DE SA GUERRA CIVIL

La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

Fondeja a La Mola el creuer britànic "Devonshire"

Perduda la batalla de l'Ebre per les forces republicanes, a mesura que les franquis- tes avançaven a Catalunya, el seu Estat Major es feia la idea d'aconseguir més aviat millor la rendició de Menorca, illa que continuava ferm en la seva resistència. Franco sabia que l'artilleria de costa podia desbaratar qualsevol intent de desembarcament mentre l'altra, la DCA havia donat palpables proves de la seva eficàcia contra els a-tacs aeris. Era doncs preferible intentar una rendició pactada.
Franco va recórrer als bons oficis d'Anglaterra, que ja havia exercit el paper de mediadora en certs moments i en determinats llocs de la península. Aquests con-tactes van ser sempre ocultats per Franco als seus col · laboradors. 

Alan Hillgarth, cònsol británco a Palma

El 2 de febrer de 1939 el Cònsol britànic a Palma de Mallorca, Alan Hillgarth, va enviar al Foreing Office un telegrama concebut en aquests termes Sabem que el general Franco vol evitar la lluita a Menorca i que el governador de l'illa actua de forma gairebé independent del govern. Assenyalava finalment que les condicions que podrien aplicar-se si s'arribava a un acord, semblaven raona-bles. Precís és subratllar l'interès del Cònsol advertint que el Govern de la Re-pública tot just exerceix control a Menorca el que evidentment no era cert ja que tant l'autoritat militar com la civil van estar en tot moment consultant i re-bent ordres de València i fins i tot el govern havia cregut convenient substituir el recent ascendit general Brandaris pel Vicealmirall Luis González de Ubieta, prestigiós cap de la Marina republicana.

 
Vicealmirall Luis González de Ubieta
Hillgarth, acompanyat d'un cap de la Marina del seu país, va celebrar el dia 5 de febrer una primera reunió amb l'almirall Moreno i el tinent coronel de l'Aero-nàutica Naval, Fernando Sartorius i Díaz de Mendoza, Comte de Sant Lluís, Cap de la Zona Aèria de Balears, personatges que representaven a Franco en qualitat d'enviats especials. Els reunits van acordar que el Devonshire-que ja havia estat a Maó el juliol de 1936 com es recordarà-conduiria a Hillgarth i Sar-torius a Maó on es entrevistarían amb les autoritats de l'illa servint el vaixell bri-tànic com a zona neutral. Es va convenir finalment que cap súbdit britànic pren-dria part en l'entrevista per no donar la impressió que el govern anglès té la menor responsabilitat en les negociacions segons indicacions contingudes en un telegrama enviat des de Londres al cònsol Hillgarth, per la qual cosa aquest no aniria a Maó contràriament al que es va dir en algunes informacions. D'altra banda, Sartorius va acceptar donar garanties per escrit que en l'ocupació de Menorca no prendrien part tropes estrangeres i, per descomptat, que no hi hauria atacs mentre duressin les negociacions

.
El creuer britànic Devonshire fotografiat al port de La Valetta (Malta)
Sobre les 6,30 del matí del dia 7 de febrer va arribar el Devonshire a la glopada del nostre port, sent autoritzat a fondejar, cosa que va fer sobre les 8. Com el vaixell no enarborava la insígnia d'un Almirall d'esquadra-en aquest cas el Co-mandant Militar de Menorca hagués anat personalment a bord per a omplir al comandant del vaixell-, van anar a saludar el cap de la Base Naval que va e-xercir funcions d'intèrpret. Acompanyat dels esmentats caps, el comandant de la nau anglesa es va traslladar a la Comandància Militar per convidar, en el curs d'una breu entrevista, al Vicealmirall González de Ubieta a que anés al Devonshire i es entrevistase amb l'enviat de Franco, qui desitjava fer-li unes honroses proposicions de rendició.

 
El Comandant Militar de Menorca, Vicealmirall Luis González de Ubieta, saluda el capità Muirhed a l'arribar a bord del creuer britànic Devonshire
Va informar el Vicealmirall el coronel Redondo, al capità Izquierdo i el cap d'EM de la Marina Piñeiro del que passava i de la seva disposició de traslladar-se al creuer britànic per escoltar al representant franquista però anticipant que no admetria cap proposta de rendició. Acompanyat de les mateixes persones que havien ja estat a bord - senyors Sanmartín i el metge de la Base-es va dirigir a la motora de la Comandància cap a l'entrada del port on es trobava ancorat el vaixell anglès. Ni el Comissari Valbuena ni cap altra autoritat marxar amb ells segons testifica Francisco Izquierdo Brotons si abans esmentat relat.
L'entrevista ens el Comte de Sant Lluís i el Comandant Militar de Menorca es va desenvolupar a la cabina-despatx del Comandant del Devonshire. Aquest, després d'una breu presentació, va deixar sols als dos interlocutors. Al voltant de les dotze del migdia va tornar a Maó el Vicelalmirante González de Ubieta i reunint de nou als seus tres col · laboradors - Rodó, Izquierdo i el cap d'EM de Marina - els va dir que l'enviat franquista li havia proposat un rendició honrosa per evitar vessament de sang contestant que aquesta proposta havia de ser dirigida al Govern de la República, únic que podia decidir i que mentre no ho fa, ell defensaria l'illa amb totes les forces de què disposava. Satorius replicar que el Govern republicà havia ja passat a França. Encara si fos així, - va indicar finalment Ubieta - podria consultar amb l'Estat Major Central i només després de rebre instruccions, adoptaria una decisió.
El Contralmirante i els seus col.laboradors van reconèixer que la situació empitjorava per moments i que, desconeixent el parador de Negrín i havent sortit d'Espanya els ministres, calia contactar amb el general Miaja, ja que només ell podia autoritzar la rendició. Mentrestant, tots es van comprometre a defensar l'illa reiterant la seva fidelitat al Comandant Militar ia la República.
El comandant del vaixell anglès havia escrit en un informe redactat per l'Almi-rall persuadir a Ubieta perquè pugés a bord i es trobés amb Sant Lluís. L'entrevista no va ser molt fructífera ja que el governador va dir que no podia decidir sense consultar amb el Govern de la República. De manera que ha tornat a desembarcar per consultar amb València i si no obté resposta cap, decidirà per si mateix demà dimecres. M'he compromès a esperar fins al migdia.

 
Refugiats menorquins a bord del Devonshire
Considero molt important assenyalar que encara admetent que la postura me-diadora d'Anglaterra va poder estar influïda pel desig d'aconseguir que la fi de la guerra a Menorca es produís sense efusió de sang ni víctimes innocents en-tre la població civil, és indubtable que un altre motiu poderosíssim determinar la decisió de la diplomàcia anglesa. Aquest motiu no va poder ser altre que el d'e-vitar de totes totes que forces italianes poguessin continuar a Mallorca, i també a Menorca al final de la guerra en virtut d'una exigència de Mussolini a Franco com a pagament de la decisiva ajuda prestada sense la qual, molt possible-ment, totes les Balears hagin quedat en mans de la República.
Resultava primordial per a la vella Albió, que Franco es comprometés a que les forces que ocupaven Menorca no fossin estrangeres, doncs, en cas contrari, la posició d'Anglaterra i França a la Mediterrània s'hagués vist seriosament ame-naçada en el cas d'una guerra considerada ja com imminent. La seva acció mediadora en la rendició de la nostra illa va estar doncs encaminada a acon-seguir aquell propòsit, vital pels seus interessos.
Text recollit de part del capítol X CAP AL DESENLLAÇ de l'obra
La Guerra Civil a Menorca 1936 - 1939

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

El Camí de Cavalls, antigament destinat a la vigilància del litoral menorquí, també passa pel parc natural i és idoni per passejar per s'Albufera des Grau, passant prop de la zona inundada, s'illa d'en Colom, la bassa de Morella, la Torre dels Tamarells i a la finca de Sa Torre Blanca podem trobar un complex talaiòtic, anomenat Sa Torre de Tramuntana. A l'extrem del cap de Rambla, enfront de l'Illa d'en Colom, trobem una torre de defensa prop del mar, a una alçada d'uns 25 metres sobre el nivell del mar. És la Torre dels Tamarells, tam-bé coneguda com la Torre de Rambla. És una construcció que data del segle XVIII, troncocònica, amb reforços de pedra de "marès" a l'exterior i que posseeix tres plantes, estant l'entrada principal a la central.
També destaquen, en l'àmbit etnològic, les parets de pedra seca, les cases de Sa Bovaleta i Sa Boval Vella i els pous i abeuradors per animals.   

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

                    La llacuna té una posició ben definida dins del cicle de l'aigua: podríem consi-derar-la com el clavegueró del mateix, allà on van a parar tots les aportacions marins, a efectes d'igualar el seu nivell aqüífer amb el del mar. Això és a causa que el règim de pluges de la nostra illa que és essencialment tem-poral, amb pluges torrencials, breus i de gran intensitat, però alhora donant pas a llargues temporades de secà, especialment a l'estiu, on escasseja i les reserves hídrics ques estan gairebé esgotades. Llavors quan l'única reserva d'aigua per la llacu-na, està condemnada a la dessecació per l'evaporació, la mar, inverteix un ex-cedent d'aigua a la llacuna el que evita que s'assequi durant l'estio. Amb aques-ta inversió, quan arriben les pluges l'aigua de Sa Gola torna al mar carregada d'elements nutritius que enriquiran la biomassa de les comunitats marines del li-toral, aportant, per tant, un benefici.
Només pel fet d'existir. l'ecosistema aquàtic, està en comunicació amb una con-ca de drenatge, la qual subministra ions nutritius a la llacuna, procés lligat a l'e-rosió continuada dels sòls, originat per el drenatge de l'aigua de pluja i intensi-ficat per l'home, en eliminar la cobertura vegetal de bona part dels ecosistemes terretres. Aquestes matèries nutritives, exposades a la llum, permetran el crei-xement de les comunitats vegetals aquàtiques sobre el sediment de la llacuna, en canvi al mar, aquestes matèries, es van acumulant en el fons, on no arriba, a partir d'una certa profunditat la llum solar, queda segellada la possibilitat d'un ecosistema enormement productiu. La poca profunditat de la llacuna, entre 2 i 3 metres, permet la total il · luminació de la mateixa, i no hi ha moment de repòs per a la utilització d'aquests materials essencials per a la vida, transformant així en un ecosistema molt productiu, amb capacitat per alimentar a un gran nom-bre d'organismes. La comunitat vegetal és diferent de la terrestre, pot assumir, depenent del grau d'intercanvi d'aigua amb el mar dos estats: quan petit o ine-xistent, estant Sa Gola col · lapsada per arena, la comunitat es basa en orga-nismes microscòpics que tenyeixen l'aigua de color verd reduint la seva trans-parència. Encara que la seva biomassa és petita, el seu potencial reproductiu és tan elevat que es pot doblar en un dia ja que es pot consumir sencera sense perjudicar-la. Quan, per contra, el flux amb el mar és gran, aquesta comunitat planctònica és ràpidament arrossegada pel corrent, formant-se una comunitat vegetal d'algues verdes aferrades al fons, juntament amb plantes herbàcies submergides arrelades dintre del sediment. L'aigua és més transparent i, en ge-neral, podem dir que beneficia la vida dels grans animals, que es guien per la vista en les seves captures d'aliments: els herbívors busquen tubèrculs i arrels, els carnívors larves de mosquits o peixos.
Des del pont de Sa Gola les ribes humides, al pas del flux d'aigua, poden di-ferenciar-se segons la seva composició vegetal, mirant cap a terra endins un grup plantes no tan influenciades per l'aigua salada, però creixent també sobre terra inundada, és una petita maresma , composta per joncs en la seva part més baixa i propera, seguida per una coberta de Canyeta i espadanya, i prop de la carretera, altres plantes pròpies d'aquest ambient, que donen recer a les aus, com és el cas d'una o dues espècies de corretjola, l'esbarzer, una leche-truzna diferent a la de la platja i a la del ullastrar i la màquia, etc.
La Màquia arbustiva interior és una varietat formada per la del savinar i una arbustiva més indefinida i complexa que la observada al litoral occidental de la platja. Aquestes característiques i altres fan que no la puguem identificar com una comunitat pura, donat el seu present estat de creixement. Veiem com la sorra, arrossegada al principi pel vent, i després colonitzada per la vegetació, cavalca sobre el substrat silícic de Pizarral. La composoción floral de la màquia contigua al front dunar és força diversa. Tornem a trobar les dues espècies de pi, i també altres plantes abundants, que destaquem per no haver esmentat an-teriorment: el bruc d'hivern, el romaní, l'aladern, l'estepa, l'herba Dorycnium pentaphyllum, etc. Observem que apareix també l'alzina, que juga aquí un pa-per diferent al de la seva presència residual a la pineda-savinar, la seva abun-dància dintre de la maquia així com un nivell incipient de creixement per sobre de la resta dels arbustos, sembla poder augurar-li un futur protagonisme en la recerca d'una major estabilitat i maduresa ecològica.
                                           La fauna
El més important de la fauna de la llacuna són les aus aquàtiques i això es veu reforçat en ser Menorca una parada al llarg viatge de les aus migratòries, sent la zona humida del llac la més propícia per al descans i la reposició de les for-ces . La presència d'altres aus més regulars acaba de conformar el paisatge aeri, ens referim al àguila pescadora, el corb marí, merla blava, els coloms sal-vatges, les busqueretes, la bisbita campestre, el torlit, la tórtora, els porrons co-muns, ànec xiulador, la fotja, l'ànec collverd, les xarxets comuns i els agrons. També se solen observar rapaços com el milà, l'àguila calçada, el cabusset o el falcó pelegrí.
Pel que fa als peixos, les espècies més comunes de s'Albufera són l'anguila, la llisa, el roba-ho, els pejerrelles, la llissa i la gambúsia.
Els mamífers més representatius són el conill, la rata, l'eriçó, la rata cellarda i la marta. Quant als rèptils i als amfibis, destaquen el gripau verd, les granotes eu-ropees, la sargantana italiana, la serp de garriga, la serp blanca i la reineta.
En relació a l'activitat agrícola al parc, és més o menys tradicional formant part gairebé natural del paisatge no representant actualment cap perill per al mateix. Pel que fa als assentaments de la costa, la pressió ha estat major havent de re-cuperar una part territori del parc.
Els assentaments tradicionals son mantinguts, però l'increment del turisme també ha deixat sentir la seva pressió sobre la costa i la platja d'Es Grau. La platja formada per una pronunciada entrada del mar, que acaba formant una petxina de molt poca profunditat i poca renovació de l'aigua, la fan propícia per als primers banys de la temporada, ja que les seves aigües s'escalfen més rà-pidament. ideal per a nens i ancians que prefereixen aquestes tranquil · les ai-gües.

MENORCA RESERVA DE LA BIOSFERA

 Menorca és un parc, natural i tranquil, proper a les populoses i frenètiques ciutats europees. La zona més representativa el constitueixen el parc natural de s'Albu-fera des Grau, l'illa d'en Colom i Es Cap de Favàritx, situats a l'est de l'illa, que inclou la zona humida més important de Menorca . A prop de la costa es troba la illa d'en Colom que forma part indivisible del parc natural. Pel seu valor i interès, aquesta zona és el nucli central de la Reserva de la Biosfera que engloba tota l'illa.
És un parc natural amb tres àrees ben definides i cadascuna formada per una gran varietat d'ecosistemes: zones humides, terres de pastura i cultiu, muntanyes bosco-sos, comunitats litorals, penya-segats, dunes i platges. Els seus valors naturals, pai-satgístics i etnològics, han fet a l'àrea mereixedora de parc natural, i sumant els al-

tres atributs, a tota Menorca, "Reserva de la Biosfera" per la UNESCO.

Els objectius del parc són:

         1. - La conservació i millora del seu patrimoni natural, paisatgístic i

               Etnològic.

         2. - La difusió pública i educativa dels valors d'aquest important

               patrimoni natural.       

         3. - L'harmonització dels usos legalment permesos, amb la finalitat de
               conservar els valors del parc de s'Albufera des Grau.

S `Albufera és una llacuna d'uns 2 km de longitud i una superfície d'aproximada-ment 70 ha. situada a nivell del mar i tancada per un sistema de dunes que li per-meten el desguàs al mar per un únic i estret canal, la "Gola". En la mateixa hi ha petites illes, que constitueixen un hàbitat immillorable per a les aus en ser un recés de pau amb una mica de vegetació. El Prat és una zona que és l'expressió de la vida del parc, ja que s'inunda o s'asseca, d'acord amb l'estació i el nivell d'aigua del

llac.

Des de la platja cap a l'interior observem un grup d'herbes, baix i poc dens, inca-paç d'aturar el vent, i otes plantes com el Medicago marí, una espècie de "gespa rastrero", el card panical, una lechetruzna, el lliri de platja o el canyís de gramínia

que corona i fixa els primers monticles de sorra.

A l'extrem occidental de la platja el substrat en comptes de ser de sorra és terrícola i més consistent de manera que la vegetació és diferent i encara que està protegida del vent dominant, rep la influència de la salaó marina, i tot i ser un ambient dife-

rent del de la platja, el sòl és bastant escàs d'amplària.

En quant a la vegetació, prop de l'aigua creix el fonoll marí, soncos espinosos (alguns endèmics) i algunes herbes com les espantazorras. Cap a dins, les plantes augmenten en alçada, volum i densitat. Si el vent no és molt constant, creixen uns arbustos de baixa o mitjana alçada. Veiem entre les plantes més representatives la camamilla, la qual creix en les zones marginals de l'espessor, i altres com l'estepa

llimonenca, l'aladern endèmic, l'argelaga, el càrritx i altres.

Més cap a l'interior podem identificar una altra comunitat vegetal. Es troba espe-cialment en les zones elevades i tendeix a desenvolupar-se millor orientat cap al sud o vessants no castigades pel vent de Tramuntana. Pren formes arbustives amb freqüència, difícils de transitar, però quan disposa de condicions favorables per créixer, pren l'alçada d'un bosquet que pot arribar als set metres. No hem d'obli-dar que, juntament amb l'alzinar, és la comunitat vegetal millor adaptada a les condicions ambientals de Menorca, pel que és molt abundant. Les plantes més re-presentatives són: l'ullastre, l'arítjol, la lechetruzna arbustiva, l'esparreguera, etc.
A l'interior de les dunes, allunyant-nos del mar, la vegetació va fixant l'arena cada vegada més i es veuen nombroses diferències de composició i port, així com el nom-bre d'espècies. La pineda-savinar es fonamentalment fixador de l'arena, formantse dunes que creixen al ser retingudes. La savina i el pi blanc són els predominants i serveixen de barrera natural entre la platja i l'extrem oriental de l'Albufera i Sa Gola. Hi ha una major diversitat d'espècies per les restes d'una altra vegetació bos-cosa: la alzina i el brusc són bons testimonis d'això. Juntament amb el pi real, veiem que l'arbust predominant és el llentiscle) i, principalment entre les savines, dues lianes molt freqüents: l'herba muernera i la rossa.
La vegetació marjal ocupa el límit inferior de vegetació, terra endins i després de les dunes, en contacte amb el nivell del mar però no al costat d'ell. Les salicòrnies s'estenen uniformement formant una catifa bastant densa de baixa-mitjana altura. Es comprova la manca de substrat sorrenc. Algunes espècies representatives són la

olivardilla, els joncs, el tamarell, la halimione, etc.

L'illa d'en Colom

Amb una superfície de 60 ha i distanciat de la costa uns 200 m., En altres temps es va usar com llatzeret, es va conrear una part i es va explotar una mina de plom. Actualment està deshabitada i la visita a l'interior no està permesa, només és pos-

sible visitar les seves platges.

LA CONQUESTA DE ALFONS III.

Les relacions de l'estat musulmà de Menorca amb els seus dominadors cristians van ser pacífiques durant el govern d'Abu Utman, però aquesta situació va canviar poc després de succeir el seu fill Abu Omar.
L'any 1282 Pere III d'Aragó, desitjós de hostilitzar les ciutats del nord d'Àfrica, va fer escala al port de Maó amb una flota de 120 velas. Les autoritats mores de l'illa li van satisfer de compliments i mostres de la seva Comissió, alhora que, secretament, envia-ven avís al senyor de Alcoll de les intencions bèl.liques del rei aragonès i com a conse-qüència l'expedició de Pere III va fracassar. No obstant això, aquesta actuació, no es pot qualificar de deslleialtat i traïció perquè Menorca no era tributària de Pere III, sinó que ho era del seu germà Jaume II de Mallorca, amb el qual estava enemistat.
Els principals determinants de la conquesta de Menorca van ser les discussions i lluites entre els monarques d'Aragó i Mallorca i la necessitat de canalitzar les energies i els à-nims exaltats de la noblesa. Alfons III, fill i successor de Pere III, estant a Osca a l'octu-bre de 1286 va fer una crida als seus súbdits, convocan.los per a emprendre la conquesta de la Balear menor després d'haver arrabassat al seu oncle l'illa de Mallorca.
L'expedició composta vint mil homes amb més de cent naus catalanes, aragoneses i sicilianes, va sortir de Salou el 22 de novembre, dirigint-se a Mallorca, on va romandre fins després de Nadal en què va prendre rumb a Menorca. Una tempesta va dispersar l'esquadra, quan es trobava a l'altura del cap d'Artrutx, però una part d'ella va aconseguir reagruparse entrant finalment en el port de Maó, ocupant l'illa del Rei.
El 17 gener 1287 el monarca va desembarcar amb el seu exèrcit, i primer al "Pla des Vergers" i després a la serra de "Biniaixa" va tenir lloc l'enfrontament entre els moros menorquins i els cristians catalans, amb el Rei al front, van barallar valerosament fins vèncer. Es van apoderar del castell i poble de Maó, mentres que els moros vençuts es retiraven al castell roquer de "Sent Agáyz" (Santa Àgueda).
Després d'uns dies de descans Alfons III va cavalcar de nou al capdavant de les seves tropes per prendre possessió de tota l'illa, arribant a les rodalies del castell de "Sent Agáyz" (Santa Àgueda). El almoixerif va manar baixar a trobar els vencedors als senyors de Binodofá, de Binimodén, de Binicodrell i de Binimoama, per retre aquella fortalesa i tot Menorca al rei aragonès. Era el 21 de gener de 1287, data en què queda-ven tots els castells i poblacions de Menorca en propietat absoluta del rei d'Aragó, així com els mateixos musulmans, que romandrien esclaus si no pagaven el seu rescat de set dobles i mitja per persona, i les seves finques, joies, mobiliari i altres coses de la seva pertinença que quedaven en poder dels vencedors. Només exceptuava l'almoixerif que, amb 200 persones entre familiars i cercles pròxims, seria portat lliure, per compte del rei, a Berberia.
El dia següent de les capitulacions (22 de gener) el jove monarca entrava al capdavant de les seves tropes victorioses a l'antiga "Medina-Minurka", Ciutadella. El monarca va residir en el qual havia estat palau del almoixerif, i que des de llavors es va denominar Real Alcázar.
Durant els seus quaranta-cinc dies de permanència en la llavors capital menorquina, no va romandre ociós el jove i actiu rei. El rei Alfons III va ordenar la conservació dels castells de Santa Àgueda i de Maó i el reforç de les defenses de Ciutadella. A més, per a la defensa de l'illa, va repartir les terres segons el sistema feudal de l'època, entre els guerrers que més s'havien distingit en la conquesta o senzillament entre els primers que l'hi sol · licitaven, exterminant la població de religió musulmana per substituir-la per colons catalans i mallorquins.

Menorca Bizantina

Es pot parlar de la presència de cristians a Menorca des de la segona meitat del segle III, i els que van poder propiciar les primeres conversions d'habitants de Menorca al cristianisme van ser visitants que van arribar a l'illa per motius co-mercials o intel · lectuals, i la predicació sistemàtica de la religió cristiana va ser escomesa per monjos que es van establir a l'illa cap a l'any 389, i hauria estat possible des dels temps de l'emperador romà Constantino I el Gran, que l’any

313 despenalitzar la pràctica del cristianisme, i més encara des de l'any 380, quan l'emperador Teodosio I el Gran, nascut a Hispània, va imposar el cristianisme tradicional, com a religió oficial de l'Imperi.
Amb el Cristianisme ja arrelat, les doctrines i els estils artístics cristians arriben més des del nord d'Àfrica que des de Roma. La predicació monàstica a la qual hem al · ludit, que comença a finals del segle IV, es veu coronada per l'èxit, fins al punt que a principis del segle següent, Menorca ja té bisbe amb seu a Iamona (Ciutadella ).
Disposem de proves sobre la implantació de l'Església Cristiana , a Menorca, almenys des del segle V :
1. - L'epístola que Sever, bisbe de Ciutadella, dirigeix ​​a la comunitat cristiana per informar-los que més de 500 jueus instal · lats a Magona (Maó) s'havien convertit sobtada i massivament del Judaisme al Cristianisme.
Al costat del bisbe Sever, resideix uns anys a Menorca el teòleg laic Consentio, i, tant les activitats de Sever com les de Consentio, permeten suposar l'existència a Menorca, d'una jerarquia cristiana més aviat intransigent respecte a altres creen-ces religioses.
2. - L'any 455 els arrians vàndals arriben a Menorca i s'apoderen de l'illa fins que,     en el 534, són expulsats pels bizantins.
3. - L'any 534, figura Macario, bisbe de Menorca, en la relació de bisbes de l'Església Cristiana que són obligats a presentar-se davant el rei arrià vàndal Hunnerico, a Cartago.