Durant la dominació francesa a Menorca (1756-1763), en el que semblava un cop, el govern francès va cedir terres del Reial Patrimoni per a urbanitzar la llavors anomenada garriga de Binifadet i així, al costat d'una església monu-mental que servís de nucli aglutinador, crear un nou encla-vament poblacional: el que després seria el poble de Sant Lluís.
La veritat, en principi l'acció escomesa pel govern gal no s'entén. En primer lloc, perquè els francesos, des del ma-teix moment de la seva arribada, eren conscients que la conquesta de Menorca era temporal. En efecte: al marge del paper estratègic de la Balear Menor durant la Guerra dels Set Anys, l'illa era, només, una basa més en la taula de negociacions de pau amb la Gran Bretanya durant a-questa contesa, en la qual el fidel de la balança s'inclinava cap a Amèrica on, tant els britànics com França, tenien els seus principals interessos. Sobretot en el Canadá. Efectivamente: en aquelles guerres del XVIII, basades en les ambicions territorials dels Prínceps, les negociacions de pau començaven al mateix temps que la contesa i les pla-ces fortes conquistades només són objectes de barata en aquestes converses. Per això el 1763 Menorca va ser re-tornada a Anglaterra. França va preferir quedar-se amb la Louisiana (vid. art º s VII i XII del Tractat de París).
Precisament en l'últim article esmentat, es diu:
«L'Isle d'Minorque serà restituée à Sa Majesté Britannique, ainsi que li fort St Philippe, dans le même Etat où ils es sont trouvés, lorsque La conquête en a eté faite parell els Armes du Roy Très Chretien, & avec l'Artillerie , qui i etoit lors de la prise de la dite Isle & du dit Fort ».
La devolució a Anglaterra de Menorca podria ser, doncs, la causa de les obres efectuades pels francesos a San Feli-pe, probablement pactades ja des de molt primerenca ho-ra, de manera que caldria descartar que aquestes recons-truccions obeirien a plans defensius francesos.
A què, doncs, parcel · lar, urbanitzar la zona i erigir una monumental església pràcticament a escassos dos anys vista de la seva partida de l'illa ja la construcció, a més del Reial Erari, van contribuir tant el governador comte de Lan-nion com l'intendent interí Antoine de Causen del seu propi peculi, quan per culpa de la burocràcia (ai la burocràcia!) es va retardar el lliurament de cabals de l'estanc de l'ai-guardent?.
I això que Causen era comissari de guerra, càrrec que en aquella època, llevat d'honroses excepcions, estava ocupat per antics negociants dels de "dos per dos són quatre i em porto els que puc", encimbellats per algun amic polític.
Sí, s'anaven a anar i el 1761, dos anys abans de cedir de nou l'illa a la Gran Bretanya, ja ho sabien. Precisament per això, perquè s'anaven a anar, van fer el que van fer. El mo-tiu principal: acontentar la burgesia maonesa creant, per tant, un corrent francòfila en la Balear Menor i també dei-xar-hi un segell a major glòria de la grandeur de la France Eternelle. És a dir: un monument religiós que recordés el seu pas per Menorca, dedicat precisament a Sant Lluís Rei de França.
Precisament en l'últim article esmentat, es diu:
«L'Isle d'Minorque serà restituée à Sa Majesté Britannique, ainsi que li fort St Philippe, dans le même Etat où ils es sont trouvés, lorsque La conquête en a eté faite parell els Armes du Roy Très Chretien, & avec l'Artillerie , qui i etoit lors de la prise de la dite Isle & du dit Fort ».
La devolució a Anglaterra de Menorca podria ser, doncs, la causa de les obres efectuades pels francesos a San Feli-pe, probablement pactades ja des de molt primerenca ho-ra, de manera que caldria descartar que aquestes recons-truccions obeirien a plans defensius francesos.
A què, doncs, parcel · lar, urbanitzar la zona i erigir una monumental església pràcticament a escassos dos anys vista de la seva partida de l'illa ja la construcció, a més del Reial Erari, van contribuir tant el governador comte de Lan-nion com l'intendent interí Antoine de Causen del seu propi peculi, quan per culpa de la burocràcia (ai la burocràcia!) es va retardar el lliurament de cabals de l'estanc de l'ai-guardent?.
I això que Causen era comissari de guerra, càrrec que en aquella època, llevat d'honroses excepcions, estava ocupat per antics negociants dels de "dos per dos són quatre i em porto els que puc", encimbellats per algun amic polític.
Sí, s'anaven a anar i el 1761, dos anys abans de cedir de nou l'illa a la Gran Bretanya, ja ho sabien. Precisament per això, perquè s'anaven a anar, van fer el que van fer. El mo-tiu principal: acontentar la burgesia maonesa creant, per tant, un corrent francòfila en la Balear Menor i també dei-xar-hi un segell a major glòria de la grandeur de la France Eternelle. És a dir: un monument religiós que recordés el seu pas per Menorca, dedicat precisament a Sant Lluís Rei de França.
I a fe que ho van aconseguir.
Respecte a l'església, hi ha una dada curiosa. En un esbós que el pintor Chiesa va fer d'un instant de la seva construc-ció, observem com s'havia començat a aixecar per l'atri i no per l'absis com totes, de manera que a l'arribada dels es-panyols el 1781 encara no estava acabada ni consagrada . És a dir: els feligresos del nou enclavament no van poder sentir missa a la seva església durant dècades, quan el costum comú a l'erecció de temples era començar-per l'absis, construir la capçalera, aixecar de seguida l'altar, consagrar i començar a celebrar missa encara que fos a la intempèrie.
Acontentar la burgesia maonesa, dèiem abans. Sí En els documents proporcionats per Guillem Sintes Espasa en el magnífic i erudit treball (El procés de formació del poble de Sant Lluís, Maó, IME, 2000) s'observa que l'establishment maonès es va endur la part del lleó en el repartiment de parcel · les a Sant Lluís. Alguns fins a 20 d'elles. A les llistes de repartiment aquesta el tot Maó. Vídues riques, negociants, juristes, ciutadans, polítics ...I Giuseppe Chiesa perquè no falti ningú. Aquest italià al qual els maonesos de llavors anomenaven "és pintor".
Però vegem la qüestió en detall. En aquells temps de la Guerra dels Set Anys la burgesia maonesa caminava es-cassa de guanys (de guanys, no de diners), encara no s'havien implicat en el negoci del cors i el conflicte havia ofegat el comerç marítim, principal font d'ingressos de tots ells però no l'única, perquè una altra era l'explotació dels molins on, és clar, a més de cobrar als altres, ells molien gratis el blat de les seves finques, (font d'ingressos, també) i finalment el lloguer de cases de la seva propietat i patri-moni.
La documentació consultada en l'obra de Sintes, permet conjecturar una hipòtesi de treball en la qual, pensem, hauria aprofundir. Pensem, encara que no podem demos-trar per ara, que l'assessor de governació de llavors, Joan Font (un jurista local que aconsellava al governador "es-tranger" de torn qui no tenia ni punyetera idea dels usos locals i que en el fons era qui de forma sibil · lina gover-nava), va haver de convèncer el comte de Lannion (aquest cavaller Cordó Bleu que se suposa enterrat a Santa Maria de Maó si no se'l van emportar) perquè "regalés" terrenys on els benestants locals poguessin construir cases i llogar-per al seu propi benefici. Això sí: lluny del castell de Sant Felip, no fos cas que arribessin els britànics i arrasessin amb tot, com així van fer després.
Es va pensar, doncs, en la garriga de Binifadet, un lloc de pastura utilitzat pels pagesos del voltant, que usufructua-ban finques de realengo, aleshores anomenades posses-sions.
L'alarma es va estendre entre els casolans dels voltants de la garriga, als que el llavors intendent Antoine de Causen comunicar que seria urbanitzada. Els afectats van presen-tar un privilegi del segle XVII en el qual el Rei d'Espanya els havia concedit aquest terreny per a pastura. De res va servir. El llavors fiscal del Reial Patrimoni Miquel Jeroni Rubí i Squella, va decidir a favor de la Corona i els page-sos de la zona van haver marxar amb la cua entre les cames.
¿Conspiració urbanística de la burgesia maonesa per incrementar el seu patrimoni i obtenir grans beneficis llogant les cases de Sant Lluís, entre d'altres, als "jorna-lers" (els "Missatges" vivien a la "possessió") que havien d'anar a peu des de Maó o Es Castell a treballar les terres de la zona? Tot sembla indicar que sí, sobretot quan re-passem les llistes dels que van obtenir solars, gairebé re-galats, pel mòdic preu d'un cens reservatiu anual i l'obliació de construir una casa.
En aquestes llistes ocupa un lloc destacat precisament Miquel Jeroni Rubí, amb ni més ni menys que vuit solars concedits ¡un cas clar de jutge i part! De tota manera i gràcies a les dades de Sintes, vam comprovar que va renunciar a ells després, en acta notarial de 20 d'octubre de 1762. Hi hauria rebut Rubí de les autoritats franceses la notícia que uns dies després, el 3 de novembre, França havia de signar els preliminars de pau amb Anglaterra a París i en què ja es cedia l'illa de Menorca als anglesos, el que es va confirmar en el tractat definitiu de 10 de febrer del següent any? ¿Temia que, com a funcionari del govern francès, li poguessin confiscar les seves propietats i les va posar en mans d'un testaferro? ¿O va ser simple pressió de l'entorn social perjudicat, que va haver murmurar acusant-lo de prevaricador? Caldrà intentar comprovar-ho.
Però vegem: hi ha més gent, diguem, "implicada" en el Negoci, per exemple l'incombustible Francisco Seguí i Sintes, "amic dels francesos" com se l'anomenava en un document de l'època i en un altre apodándole "és francès". Incombustible diem, ja que va ser nomenat assessor en temps de la Segona Dominació Britànica i continu exercint el càrrec fins que va morir el 1792, en plena Dominació Espanyola. Francisco Seguí, sí, el notari i jurista que més sabia de lleis locals, es va beneficiar del regal per partida doble, aconseguint deu parcel · les ¡gairebé res! i cobrant els honoraris que li van correspondre al encarregar a ell les actes notarials de propietat dels nous adquirents.
En les llistes apareix també el conegut negociant José Soler ¡amb ni més ni menys que vint solars! I un altre que no podia faltar: Lorenzo Poly amb deu. El pintor Chiesa, per la seva banda, es va reservar set.
Les engrunes van quedar per als pagesos i casolans de la zona als quals es va concedir una o dues parcel · les per fer callar les seves protestes. Ja que estaven van pujar al carro.
Quedaria per veure quin va ser el criteri per al repartiment, van faltar candidats i cadascú dels aspirants va poder triar nombre de "places de garatge" o per contra va primar el fa-voritisme?
Seria interessant esbrinar per completar l'estudi d'aquest sospitós cas d'especulació urbanística, creiem que el pri-mer a qui se li pot seguir la pista al terme de Maó (però no l'últim, la cabra tira sempre a la muntanya). Terme al qual, recordem-ho, pertanyia llavors l'enclavament de Sant Lluís, igual que la plana en la qual després s'assentaria Es Castell.
Respecte a l'església, hi ha una dada curiosa. En un esbós que el pintor Chiesa va fer d'un instant de la seva construc-ció, observem com s'havia començat a aixecar per l'atri i no per l'absis com totes, de manera que a l'arribada dels es-panyols el 1781 encara no estava acabada ni consagrada . És a dir: els feligresos del nou enclavament no van poder sentir missa a la seva església durant dècades, quan el costum comú a l'erecció de temples era començar-per l'absis, construir la capçalera, aixecar de seguida l'altar, consagrar i començar a celebrar missa encara que fos a la intempèrie.
Acontentar la burgesia maonesa, dèiem abans. Sí En els documents proporcionats per Guillem Sintes Espasa en el magnífic i erudit treball (El procés de formació del poble de Sant Lluís, Maó, IME, 2000) s'observa que l'establishment maonès es va endur la part del lleó en el repartiment de parcel · les a Sant Lluís. Alguns fins a 20 d'elles. A les llistes de repartiment aquesta el tot Maó. Vídues riques, negociants, juristes, ciutadans, polítics ...I Giuseppe Chiesa perquè no falti ningú. Aquest italià al qual els maonesos de llavors anomenaven "és pintor".
Però vegem la qüestió en detall. En aquells temps de la Guerra dels Set Anys la burgesia maonesa caminava es-cassa de guanys (de guanys, no de diners), encara no s'havien implicat en el negoci del cors i el conflicte havia ofegat el comerç marítim, principal font d'ingressos de tots ells però no l'única, perquè una altra era l'explotació dels molins on, és clar, a més de cobrar als altres, ells molien gratis el blat de les seves finques, (font d'ingressos, també) i finalment el lloguer de cases de la seva propietat i patri-moni.
La documentació consultada en l'obra de Sintes, permet conjecturar una hipòtesi de treball en la qual, pensem, hauria aprofundir. Pensem, encara que no podem demos-trar per ara, que l'assessor de governació de llavors, Joan Font (un jurista local que aconsellava al governador "es-tranger" de torn qui no tenia ni punyetera idea dels usos locals i que en el fons era qui de forma sibil · lina gover-nava), va haver de convèncer el comte de Lannion (aquest cavaller Cordó Bleu que se suposa enterrat a Santa Maria de Maó si no se'l van emportar) perquè "regalés" terrenys on els benestants locals poguessin construir cases i llogar-per al seu propi benefici. Això sí: lluny del castell de Sant Felip, no fos cas que arribessin els britànics i arrasessin amb tot, com així van fer després.
Es va pensar, doncs, en la garriga de Binifadet, un lloc de pastura utilitzat pels pagesos del voltant, que usufructua-ban finques de realengo, aleshores anomenades posses-sions.
L'alarma es va estendre entre els casolans dels voltants de la garriga, als que el llavors intendent Antoine de Causen comunicar que seria urbanitzada. Els afectats van presen-tar un privilegi del segle XVII en el qual el Rei d'Espanya els havia concedit aquest terreny per a pastura. De res va servir. El llavors fiscal del Reial Patrimoni Miquel Jeroni Rubí i Squella, va decidir a favor de la Corona i els page-sos de la zona van haver marxar amb la cua entre les cames.
¿Conspiració urbanística de la burgesia maonesa per incrementar el seu patrimoni i obtenir grans beneficis llogant les cases de Sant Lluís, entre d'altres, als "jorna-lers" (els "Missatges" vivien a la "possessió") que havien d'anar a peu des de Maó o Es Castell a treballar les terres de la zona? Tot sembla indicar que sí, sobretot quan re-passem les llistes dels que van obtenir solars, gairebé re-galats, pel mòdic preu d'un cens reservatiu anual i l'obliació de construir una casa.
En aquestes llistes ocupa un lloc destacat precisament Miquel Jeroni Rubí, amb ni més ni menys que vuit solars concedits ¡un cas clar de jutge i part! De tota manera i gràcies a les dades de Sintes, vam comprovar que va renunciar a ells després, en acta notarial de 20 d'octubre de 1762. Hi hauria rebut Rubí de les autoritats franceses la notícia que uns dies després, el 3 de novembre, França havia de signar els preliminars de pau amb Anglaterra a París i en què ja es cedia l'illa de Menorca als anglesos, el que es va confirmar en el tractat definitiu de 10 de febrer del següent any? ¿Temia que, com a funcionari del govern francès, li poguessin confiscar les seves propietats i les va posar en mans d'un testaferro? ¿O va ser simple pressió de l'entorn social perjudicat, que va haver murmurar acusant-lo de prevaricador? Caldrà intentar comprovar-ho.
Però vegem: hi ha més gent, diguem, "implicada" en el Negoci, per exemple l'incombustible Francisco Seguí i Sintes, "amic dels francesos" com se l'anomenava en un document de l'època i en un altre apodándole "és francès". Incombustible diem, ja que va ser nomenat assessor en temps de la Segona Dominació Britànica i continu exercint el càrrec fins que va morir el 1792, en plena Dominació Espanyola. Francisco Seguí, sí, el notari i jurista que més sabia de lleis locals, es va beneficiar del regal per partida doble, aconseguint deu parcel · les ¡gairebé res! i cobrant els honoraris que li van correspondre al encarregar a ell les actes notarials de propietat dels nous adquirents.
En les llistes apareix també el conegut negociant José Soler ¡amb ni més ni menys que vint solars! I un altre que no podia faltar: Lorenzo Poly amb deu. El pintor Chiesa, per la seva banda, es va reservar set.
Les engrunes van quedar per als pagesos i casolans de la zona als quals es va concedir una o dues parcel · les per fer callar les seves protestes. Ja que estaven van pujar al carro.
Quedaria per veure quin va ser el criteri per al repartiment, van faltar candidats i cadascú dels aspirants va poder triar nombre de "places de garatge" o per contra va primar el fa-voritisme?
Seria interessant esbrinar per completar l'estudi d'aquest sospitós cas d'especulació urbanística, creiem que el pri-mer a qui se li pot seguir la pista al terme de Maó (però no l'últim, la cabra tira sempre a la muntanya). Terme al qual, recordem-ho, pertanyia llavors l'enclavament de Sant Lluís, igual que la plana en la qual després s'assentaria Es Castell.
Molí de Dalt (Sant Lluís)
Es Molí de Dalt és un molí de vent fariner construït l'any 1762, a Sant Lluís dins el període de breu dominació francesa a l’illa de Menorca, junt amb els altres dos molins del poble construïts poc temps després. Anys més tard, al 1776, ja funcionava el molí més gran dels tres, el molí d'Enmig, situat al mateix carrer principal a pocs metres de l'anterior. Finalment , al 1780 es construeix el molí de Baix, a un solar del carrer Comte Lannion , a la part meridional del poble.
El 12 de gener de 1949, una forta tramuntana va fer caure el curull o capell i els elements exteriors tot fent malbé la maquinària i aturant-ne una activitat de 187 anys. L'edifici va anar degradant-se fins que el Consell Insular de Menorca el va comprar salvant-lo del mal estat en el que es trobava. El 9 d'abril de 1984 el va cedir a l'ajuntament de Sant Lluís per a usos culturals. Diumenge de Pasqua de l'any 1987 s'inaugurava oficialment aprofitant l'avinentesa del 255è aniversari de la fundació de la vila. Acull el Museu Etnològic de Sant Lluís a més d'una oficina municipal d'informació turística.
La maquinària ha estat reconstruïda amb les peces originals. Es poden observar les dimensions i el complex sistema de cordatge per subjectar les aspes i la maquinària del molí perfectament restaurada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario